Carlos del Amor: «La cultura no baixa l’audiència a la tele, és qüestió d’apostar»

Parla de cultura en els ‘telenotícies’ i en altres programes de TVE entretenint-se a explicar-ho, disfrutant el que explica i com ho explica, posant-hi poesia... Perquè l’hi permeten. I aquest estil tan particular que té Carlos del Amor (Múrcia, 1974), propi de la ‘slow tv’ que reivindica, l’ha sabut portar a l’espai d’entrevistes que presenta a la 2, ‘La matemática del espejo’. Un luxe que és reconegut i ara ha sigut premiat amb un Ondas al millor presentador. El seu únic desig és que altres programadors mimin els informadors culturals com fan els seus.

Ja té un Ondas al millor presentador. Ni s’ho podria imaginar.

Quan feia la passejada pels jardins del Palauet Albéniz per trobar-me amb els mitjans em semblava com que no era jo. Ho veia des de fora com una cosa irreal. Tampoc soc un presentador de tota la vida... No sé exactament què soc, la veritat.

¿Un poeta, potser?

No ho sé. Però m’agrada molt que es premiï algú que faci informació cultural, que és una informació que té una etiqueta injusta moltes vegades que baixa l’audiència, i els minuts que sobren són per a la cultura. Formar part d’un projecte en el qual sí que s’aposta decididament per la cultura em sembla que està molt bé, i que et premiïn per això, doncs formidable. Aquest és un premi que han guanyat animals de la comunicació i veure’t en aquesta nòmina, doncs... 

Li deia allò de poeta perquè les seves introduccions estan molt treballades i es pren el seu temps per explicar-ho. I això que a la televisió actual tot és molt ràpid i molt trossejat per mantenir l’atenció de l’espectador. Diguem que és un luxe

I jo dic que soc el que soc perquè la tele pública em permet fer aquestes coses. Et permet 35 minuts per a un resum de cap d’any emès el dia 31 de desembre protagonitzat per gent de la cultura. Et permet fer un pla seqüència d’una exposició de 13 minuts i donar-lo en el programa més important de reportatges, que és ‘Informe Semanal’. Em permet el ‘Crónicas’ de Miguel Hernández de dos minuts i mig. Jo cada vegada reivindico més la ‘slow tv’, és a dir, les coses una mica més lentes, no haver d’anar tan tan de pressa en tot. Hi ha d’haver algun punt en el qual la gent pugui reflexionar, pensar, gaudir de la cultura. Llavors és un privilegi poder fer això. 

I que a sobre es premiï. 

I que es premiï és no l’esperat, però el que et fa sentir molt orgullós. 

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

¿No es veuria llavors en una una cadena privada o una plataforma?

Jo somio amb programadors que apostin més per la cultura. Jo ja els tinc. I aquest plaer que jo sento els el desitjo als meus companys de professió. El que algú digui: fes 10 minuts d’això, fes-ne cinc minuts d’això d’aquest altre. Jo somio amb això, perquè no baixa l’audiència. Si ens llegeix algun programador que sàpiga que la cultura no baixa l’audiència a la tele, que és qüestió d’apostar.