Repel·lències, l’‘etern senyoret’ i el negre pelicà

I el missatge eren tres frases peladetes en les quals deia: «Faré el que hagi de fer. Assumiré les meves responsabilitats si he d’assumir-les. Quan arribi el moment, si cal ser-hi, hi seré». O sigui, tot en mode condicional. Una hipotètica actitud sobre el que podria ser o potser sobre el que no passarà mai. Aquest penúltim cop de bragueta del gairebé septuagenari Bertín sobre Gabriela Guillén, de 37 anys, ha tingut conseqüències. Ha nascut un nadó fa cinc mesos justos. Ella ha advertit que l’ha deixat tirada i que no assumeix el que ha d’assumir. I ell s’escapoleix. Al·lega que és un tema privat.

Ho seria si Bertín no fos un personatge públic, que viu de la tele pública. A Canal Sur i a TeleMadrid, cada divendres continuen emetent El show de Bertín. I a MasterChef (TVE1) acaben d’ensenyar que la setmana vinent Bertín serà allà com a gran estrella susceptible de ser aplaudida. Haurien d’anar amb compte aquestes cadenes públiques. Bertín sempre ha causat esgarrifança en sectors del progressisme i el feminisme. Aquesta manera que té d’anar per la vida cavalcant amb prepotència machirula, com un etern senyoret. En altres sectors, en canvi, concita simpaties. Però amb aquesta penúltima gesta, de la qual intenta evadir-se, ha traspassat una línia. Ara provoca repel·lència en bona part de la ciutadania. Hi ha un nadó de cinc mesos, que no en té cap culpa, i que no mereix ser rebut així en aquest món.

Notícies relacionades

Les vergonyes de ‘Cachitos’

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

Sinònim de repudi

La repel·lència és sinònim del repudi. Aquesta setmana, a Col·lapse (TV3), Ricard Ustrell va entrevistar Pepe Navarro. Té en el seu historial una roïna trajectòria televisiva, de quan feia de negre pelicà del Mississippi (Telecinco i Antena 3). Ustrell li va preguntar si estava orgullós de com va tractar l’assassinat de les nenes d’Alcàsser. Va dir que no es penedia de res. No li va preguntar pel que també va fer sobre el segrest de la farmacèutica d’Olot. Va ser al final, Sergi Pàmies, que ho va qualificar així: «Allò va ser una indecència». Inútil entrevista. Han passat més de 20 anys. Continua provocant repel·lència. Repudi.