Sonsoles Ónega: "Tinc un mecanisme de perdó meravellós"

Aquest necesser seu deu estar grapejadíssim.

Se m’estan pelant les castanyes somalla, que són les que realment són eficaces del necesseret. A veure si puc anar al poble a agafar-ne alguna més.

Guanyar la partida a Ana Rosa Quintana és gairebé èpic.

Tanco temporada molt impermeabilitzada. Has de tenir un bon impermeable davant l’èxit perquè no et cali els ossos i et confonguis. Però, amb tot el pudor que em fa dir-ho, hem guanyat la lliga. Competim amb una gran de la televisió i l’audiència ens ha triat. Hem lluitat cada minut, no es pensi.

Té les àvies d’Espanya al cove.

No operem a cor obert, però la companyia és un intangible meravellós. Sé que entrem a les residències i als hospitals. Una causa que tinc pendent és acabar amb la televisió de pagament als hospitals, que em sembla una indecència. Treballo per a ells i sento molt no fer contenta la meva àvia, que no m’ha vist en aquesta etapa.

¿Què els dona que no donin d’altres?

No ho sé, de veritat. Jo el que pretenc és projectar confiança en la vida, esperança, alegria, compassió (estic fins a les pilotes de la paraula empatia).

Més de 845.000 espectadors són molts vots. És poder.

No parlo de política, per prescripció de la cadena i per convicció. Però, a través dels temes d’actualitat, mostrem les fissures del sistema: els problemes d’inseguretat, la falta d’efectius als carrers, l’ocupació.

És estrany no voler parlar de política. Va ser cronista parlamentària quasi dues dècades.

Del meu període de cronista parlamentària vaig aprendre moltíssim. Per exemple, que ningú atresora la veritat absoluta sobre cap assumpte. Quan et fas durant 10 o 12 hores al dia amb polítics d’esquerra, de dreta, amb independentistes, entens que tots tenen una miqueta de raó.

Però...

En aquest moment no estic gaire segura que pogués disfrutar d’aquesta feina. Per l’empobriment del discurs polític, la simplificació de les idees, les receptes peregrines i l’absència de solucions per als problemes reals de la gent. Però mantinc conversa política amb les meves col·legues del Congrés, ara amigues.

Amb elles va fantasiejar amb crear un partit. ¿Ideari?

Era un partit amb un programa de Govern que fonamentalment complís la Constitució. I tenia, per descomptat, ideals feministes, però desacomplexats, dirigits fonamentalment a la dona professional. Un programa molt executiu, molt pràctic i sense estar per collonades.

¿Es veu presidenta d’Espanya?

Sí, sí que m’hi veig.

El seu pare va ser periodista en l’antic règim i en la Transició...

Una de les mentides en la història de la família, divulgada per uns indesitjables que no identificaré perquè el meu pare no s’enfadi, és que va ser cap de premsa de la Guàrdia de Franco. ¡No és veritat! Tinc fructíferes converses amb ell.

Un altre disgust se l’ha endut amb alguna crítica de Les filles de la criada.

Tinc un meravellós mecanisme de perdó. He hagut de sentir comentaris molt lletjos, però per primera vegada he vist un llibre meu en una platja, sobre la panxota d’una senyora.

I la Reina va ser a la cua per a un autògraf.

Hi va haver qui va dir que estava orquestrat. Jo vaig arribar a Callao esgotada, pensant que no hi hauria ningú perquè era la primera firma a Madrid. I era allà, a la cua. Va ser una mostra d’amistat en un moment delicat.

¿L’ha convidat a Marivent?

No, no. Tinc plans vacacionals, diguem-ne, més del nord.

Com Letizia, surt a la premsa rosa. Que si el seu nòvio Juan, que si la seva casassa...

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

He hagut de fer un exercici per entendre que aquesta part íntima pugui generar interès. ¡Si soc un conyàs!

¿Què més és?

Estic marcada per l’educació judeocristiana, per bé i per mal. De vegades va acompanyada de sentiments de culpa i de penes absurdes, però no falla.