Si els capellans es casessin els seminaris serien plens

Va proposar que les parròquies les portin el mossèn amb la seva dona, i també amb els seus fills si n’hi ha. Estic amb Morlans. Entre altres coses solucionaria el problema dels seminaris, aquests bonics edificis que floreixen per tot el país, instal·lacions formidables per a la formació dels futurs capellans, i que resulta que avui són un erm gairebé deshabitat. No hi ha vocacions, diuen els estudiosos eclesiàstics. Jo crec que el que no hi ha és prou atractiu per exercir-les.

Notícies relacionades

Xuriguera & Faixedas

El temps de les il·lusions

Aquest tema del celibat, que no és un dogma sinó una tradició que es podria reformar immediatament, l’última vegada que l’he vist a la tele va ser en un Informe semanal del 2010 (TVE), un bon treball en el qual van sortir els mítics sacerdots obrers –i després casats– Julio Pinillos i Demetrio Orte, amb el seu testimoni valent, útil i exemplaritzant. Que un capellà pugui casar-se hauria de ser una cosa normal. Com normal hauria de ser que les monges poguessin accedir al sacerdoci i no només als treballs del silenci –neteja, cuina, sargit i planxa– que és al que fins ara les han subsumit. El 2014 el diari italià La Stampa va publicar la carta que 26 senyores li van enviar al Papa demanant-li que les deixés casar-se amb les seves parelles, tots sacerdots en exercici. "Nosaltres els estimem, i ells ens estimen", li deien al Papa. La carta no va prosperar, i el tema no està solucionat.

No estem parlant de la figura de la majordona, tradicionalment tan útil per als capellans de les parròquies rurals. Al respecte els recomano el deliciós opuscle del segle XVII Lloables costums, vida i pratiques que tenen les majordones dels Capellans, firmat pel ripollense Arcàngel Puig. Estem parlant que a l’Església, la casa de l’amor, es permeti precisament això, l’amor, com en les esglésies grecocatòliques d’Hongria, Romania o Ucraïna. Aquesta breu Contraportada mereix com a mínim un 60 minuts. Un programa més ampli.