Un espantall olímpic

A Barcelona-92, l’himne inoblidable el van cantar una obesa i un malalt greu de sida que ni tan sols va arribar viu a la inauguració. Aquest home, a més, era d’origen tanzà. La flama olímpica la va encendre en el peveter d’un cop de fletxa Antonio Rebollo, atleta paralímpic amb seqüeles de la pòlio. Res d’això va escandalitzar ningú, malgrat que, segons el retret juvenil desmemoriat, fa 30 anys vivíem en l’edat mitjana. Algú hauria de preguntar-se què ha canviat, i em temo que la resposta no és que avui siguem més intransigents que llavors.

Notícies relacionades

Alba Flores, a ‘Punto Nemo’

‘Les tortugues ninja’ tornaran l'11 d'abril a 3Cat 30 anys després

El motiu pel qual la inauguració de Barcelona 92 va funcionar i la de París-24 no ha funcionat és que cap dels protagonistes de la cerimònia estava allà per la seva condició sexual, de gènere, de pes o de raça o ètnia, sinó pel seu talent. Farrokh Bulsara (Freddie Mercury) era una estrella del rock i mai va refregar a la cara de ningú el seu origen colonial, la seva raça o la seva condició sexual. Montserrat Caballé era una estrella de l’òpera i va interpretar durant dècades la sexi protagonista de La traviata sense la necessitat que s’escriguessin tractats contra la grassofòbia. I quant a Rebollo, que avui continua treballant com a ebenista i ha deixat l’esport, pocs atletes espanyols han arribat al seu palmarès. Es considerava llavors que les condicions fora de la norma no havien de ser un greu impediment per a ningú. Avui es considera que les condicions fora de la norma són claus que obren portes. I és clar: el que entra és pura mediocritat.

Comparar el contingut de la inauguració de Barcelona-92 amb la de París-24 és una manera eloqüent d’analitzar el que ha canviat. A la inauguració d’aquesta olimpíada, a aquesta desfilada nàutica-mamarratxo, se li retreu el mateix que als infinits pastitxos amb què Marvel, Disney i altres empreses presenten el seu xantatge moral per vendre entrades: que anteposin condicions que diuen molt poc de la vàlua o mediocritat d’un individu per sobre del seu talent; element que no sabem definir, però apreciem al primer cop d’ull.