‘Te lo canto, te lo canto, te lo cantooooo’

El narrador de futbol en televisió és una figura, per a mi, òbviament, molt necessària per completar la informació que ens transmeten les imatges. I aquest detall resulta del tot bàsic: el narrador recolza i completa les imatges. Però mai ha de ser ni la figura, ni tampoc la base de la retransmissió.

Independentment de les predileccions que tenim cada un, per la raó que sigui, crec que actualment disposem d’una nòmina de narradors extraordinaris. Cada un amb el seu estil i les seves cosetes, les seves anotacions, les seves 15 ampolles d’aigua col·locades de manera estratègica a la cabina, etcètera, però deixin-me que posi a la part alta del podi Carlos Martínez, Miguel Ángel Román, Rubén Martín, José Sanchís, Juanma De la Casa, Axel Martínez i Héctor Ruiz, a qui dedico el titular d’aquest article per la seva famosa falca. Tots provenen de la ràdio i s’han adaptat a la perfecció al llenguatge televisiu, i això no és gens fàcil.

La meva conclusió és clara: com més cultura tingui el narrador (i això es nota després de trenta segons d’escolta) i més llibres s’hagi llegit (i no necessàriament de futbol), molt més complet queda el relat, ja que tot això es tradueix en riquesa en el discurs. Una bona dicció i vocalització també suma, sense necessitat d’inventar-se expressions inexistents.

Notícies relacionades

Les vergonyes de ‘Cachitos’

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

Hi ha qui aposta per una retransmissió sense locució, tan sols amb el so ambient de l’estadi com a acompanyant sonor de les imatges "per sentir en primera persona el que es pot viure en un estadi". Bé, va en contra del gremi de narradors però és una opció, tot i que no hi estic d’acord. Com a espectador m’interessa saber els orígens de tal futbolista, o si ha passat alguna cosa a l’estadi que el realitzador no mostra, i això m’ho ha d’explicar algú.

En un 95% dels casos, la primera opinió de l’aficionat serà col·locar al narrador una etiqueta del que creu que és el seu equip de futbol. Molt simplista l’anàlisi, però en fi. És fàcil criticar des del sofà perquè es tracta de l’esport nacional i crec que hauria de ser una disciplina olímpica. No hi ha en aquest país suficient or per fabricar tantíssimes medalles.