Llàgrimes per Julián Muñoz

E ls departaments de documentació d’una bona part de les televisions d’aquest país han obert els seus discos durs i han fet doble clic a la carpeta "Julián Muñoz". I hi han descobert de tot. Depèn de com al seu dia s’introduïssin els documents, fotos o vídeos, és probable que la ruta d’aquesta carpeta fos Marbella > Alcaldes > GIL > Corrupció > Julián Muñoz. Seria una ruta, però n’hi pot haver més.

Hores després de la seva mort i amb el cos acabat d’ingressar al tanatori, dilluns al matí algunes televisions van fer l’arrencada oficial del serial titulat A la recerca de la llàgrima perduda, que en alguns casos va ser tot un despropòsit.

Abans de seguir, un parèntesi: no oblidem que Julián Felipe Muñoz Palomo (el nom real) va ser elegit democràticament alcalde per la ciutadania de Marbella, l’any 2003, representant el Grup Independent Liberal (GIL) i obtenint la majoria absoluta amb 15 de 27 de regidors. Unes dades que molts líders actuals ja voldrien. Torno al serial.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

Mentre mirava una estoneta els Mañaneros de La 1, em vaig preguntar si per explicar la notícia de la mort de Julián Muñoz era estrictament necessari posar de fons sons de violins. ¿De debò convé? ¿Què és el que busca el so d’un violí? Ja els dic jo: llàgrimes, el teleespectador afligit, el to compungit de qui consumeix aquesta informació. A veure: tampoc suggereixo que s’acompanyi la notícia amb un tema de C. Tangana, però dubto que un personatge d’aquesta mena generi alguna llàgrima, de la mateixa manera que dubto que sumi audiència un moc o un sanglot. Així que ens esperen molts dies i moltes hores amb imatges del difunt Julián Muñoz.

Tot això m’ha recordat l’actitud (més ben dit, l’ordre) que un dia em va imposar el cap d’informatius d’una emissora de ràdio on vaig treballar. Es complia el cinquè aniversari després de la mort del mandatari Jesús Gil y Gil. I abans de començar el programa, em va dir: "No pots col·locar talls d’una persona morta perquè es convida l’oient a l’equívoc". Vaig assentir amb el cap, em vaig mantenir estoicament sense petar-me de riure a la seva cara. Ho vaig comunicar al meu equip, vaig comptar de l’u al cinc i me’n vaig anar al bar del davant a comprar-me una bossa de patates fregides i me la vaig menjar. Vostès es poden imaginar que vaig començar el programa amb un carrusel de talls de Jesús Gil. ¡Ai si aquell cap fos avui el director de Telecinco...