Teatre en directe per televisió

¿Quan va ser l’última vegada que vam poder veure per televisió una obra de teatre en directe i amb el públic present a la sala? Jo no ho recordo, tot i que els he d’anunciar que sé perfectament que aquesta pregunta no té una resposta fàcil.

Per això no em serveix com a resposta qualsevol sèrie setmanal emesa en directe, ni gravada en fals directe com al seu dia van fer el mític Doctor Caparrós, medicina general, Siete vidas o Moncloa, ¿dígame? en què el públic acudia als platós de televisió. No és això, María Antonia. És just al revés: quan les càmeres abandonen els platós, viatgen al teatre i es troben públic i actors al seu escenari natural.

Costa pensar, perquè la conclusió a què arribo és que és tot un luxe a què poden accedir ben pocs, i per tant tan sols a l’abast de televisions públiques. Si fos rendible no tinguin cap dubte que les privades emetrien teatre en directe cada dia, precisament perquè es tracta d’una producció de complicat retorn econòmic, però d’un gran valor reputacional per a la plataforma i d’una aportació cultural tan necessària com agraïda. I com passa sempre, gairebé tot depèn dels diners, ja que tot puja a uns costos que es disparen sense límit.

Prenguem l’exemple d’una producció relativament assequible, amb poca gent a l’escenari. Només una persona. Un micròfon. Escollim la producció teatral Cinco horas con Mario, un text escrit per Miguel Delibes i genialment interpretat per la gran Lola Herrera, a qui dedico els meus honors i la meva humil ovació. Recordo haver vist aquesta obra ja fa uns quants anys al teatre Goya de Barcelona i la Lola, tota sola, omplint l’escenari vetllant el cadàver del seu difunt Mario.

Notícies relacionades

¡¡Ànims, Julián!!

¿Un programa o un pòdcast?

La setmana passada, sense anar més lluny, vaig estar present a l’estrena de Mar i Cel al Victòria de Barcelona. Hi havia moments que a l’escenari coincidien 30 actors i a sota uns 25 músics. Són gairebé 60 micròfons, molts sous, etcètera. Els costos d’emissió i de producció no tenen res a veure si l’obra es grava en un plató durant tres dies que si s’emet en directe. El directe ho encareix tot.

Per això considero que ho han fet molt bé tant RTVE (amb el RPlay) com TV3 (amb el 3cat) creant i potenciant les seves plataformes per emmagatzemar i oferir a la ciutadania una bona part dels seus arxius, entre els quals obres de teatre. ¡Visca el teatre, carai.