TELEVISIÓ I MAS

Elles

Vaig tenir la sort d’assistir aquest dilluns passat al World Trade Center de Barcelona a la quarta entrega dels Premis Woman Sport, que, de la mà de Prensa Ibérica, atorguen la revista Woman i el diari Sport a dones que han dut a terme històries esportives basades en el talent, l’esforç i la superació, i que sens dubte constitueixen un exemple per a moltes d’altres.

La presentació va anar a càrrec de Montse Busquets, companya periodista de TVE a Sant Cugat. Mirin: quan un va a una cerimònia d’aquest tipus, que comprèn entrega de premis i preguntes a les guardonades, volem que la gala sigui amena, que combini discreció, elegància i domini de l’escena... I que inclogui una actuació musical (en aquest cas Blas Cantó i va triomfar). La pregunta habitual és: ¿què tal la gala? I creguin-me que el to general d’una gala depèn sempre de la conducció de l’acte, i per això no puc més que felicitar la Montse perquè és molt difícil fer-ho molt bé, i la Montse, un any més, va fer la gala amb nota.

L’últim reconeixement va recaure en Teresa Perales, 48 anys, nedadora paralímpica i l’esportista més condecorada de tots els temps, amb 28 medalles, un rècord que comparteix amb l’americà Michael Phelps. La Teresa està afligida d’una neuropatia que als 19 anys li va afectar la mobilitat de les cames. El discurs que va fer ens va enamorar a tots els presents perquè va ser tot un cant a la vida i un reclam a l’autosuperació.

Notícies relacionades

Acabat l’acte, va aparèixer el fan que un porta dins, vaig esperar el moment adequat per acostar-me a la Teresa, que no parava de rebre felicitacions, i li vaig transmetre la meva admiració i el que crec que passa sovint: que quan ens expliquen per televisió les gestes d’esportistes com ella, molts ens aixequem del sofà mentre cridem al televisor expressions com ara "¡bravo, campiona!", o "¡em representes, Teresa!". Ja. Però això no l’hi diem a les sis del matí, que és quan ella comença a entrenar-se, i a aquella hora molts humanoides anem pel cinquè son.

La Teresa va agrair el meu comentari i em va dir: "La meva felicitat és completa quan rebo una abraçada". Bé. No recordo on vaig llegir una teoria que indica que les abraçades sentides són les que duren almenys vuit segons. Doncs és el que vaig fer. Ens vam abraçar, crec que una mica més del temps que exposa la teoria, i se’n va anar. I un servidor es va emocionar com si tingués 60 anys. Calla, que els tinc.

Temes:

Barcelona TVE

Inicia sessió 0 Comentaris

Andreu Buenafuente, fitxatge sorpresa d’RTVE

El doble ‘check’ de WhatsApp