Les ‘kellys’ no són tontes

He revisat els meus arxius, a veure quan vaig escriure la primera vegada sobre les kellys: va ser el 2017. Les havia conegut poc abans, parlant amb una netejadora d’hotel a la qual vaig descobrir amb un munt d’octavilles. Des d’aleshores han passat set anys, un maquillatge a la reforma laboral i el Govern més progressista de la història, però l’externalització de certs serveis essencials per a la marxa d’un negoci sembla que no es discuteix. L’externalització podria no ser el problema si a Espanya s’apliquessin estàndards estrictes, però al final sempre és una manera d’estalviar costos.

Notícies relacionades

‘La ruleta...’ salta a la nit

Confessions reials

Les cambreres de pis, les kellys, són un dels moviments socials més interessants dels últims anys. Fa una dècada que estan organitzades en diversos grups, gairebé sempre a l’esquena dels sindicats, que han intentat canibalitzar-les. S’han mostrat també taxatives i impermeables als cants de sirena de partits molt d’esquerres i molt feministes, que estan encantats de fer-se una foto amb dones que treballen molt dur, però s’obliden l’endemà del repartiment de butaques en el Congrés. Aquestes senyores tenen les coses massa clares per convertir-se en unes eines de ningú. Si aconsegueixen els seus objectius, serà pels seus propis mitjans.

En aquest sentit són, alhora, un exemple i una constatació. Exemple d’enteresa, treball dur, intel·ligència i sentit de la justícia; constatació que les antigues organitzacions pensades per canalitzar la reivindicació laboral (partits i sindicats) fa molt que van deixar de servir al seu objectiu. Si Espanya serà un país de cambrers i hotels, com fa pensar l’absoluta absència de projectes estructurals alternatius al turisme, faran falta moltes kellys, és a dir, molts treballadors capaços d’agrupar-se al voltant de la defensa dels seus interessos i de plantejar un discurs nítid, al marge del gest sempre vampíric dels polítics.