La casa pròpia

Dilluns passat vam viure la inauguració de la nova ciutat esportiva del CF Damm, un equip de futbol històricament conegut en femení com la Damm.

Fa més de 50 anys que em moc per molts camps del futbol català i l’expressió sempre ha sigut així: "Juguem contra la Damm", o "Anem al camp de la Damm", amb la seva històrica casaca vermella (en ocasions, verda) i pantalons de color blanc, recordant-nos la vestimenta del mític Reial Múrcia, però sobretot els colors corporatius de l’empresa del carrer del Rosselló.

Es tracta d’unes instal·lacions modèliques –amb un videomarcador en un córner del camp principal que mereix un codi postal propi– amb les quals per fi la Damm ja té la seva casa, una cosa molt arrelada al nostre concepte ibèric sobre la pertinença de les coses: tinc pis propi, cotxe propi...

I en aquest món de comunicació digital i de vídeos curts, de reels i tiktokers, em va sorprendre no veure gent jove prenent notes de l’acte, ni tampoc vaig veure influencers gravant vídeos: vaig veure gent madura que sap de què va la vida i valora la voluntat d’una companyia que lliga esport i salut.

El que ja no em va sorprendre va ser la capacitat de convocatòria de l’empresa cervesera, perquè hi van acudir, entre molts d’altres, el president Salvador Illa i l’alcalde Jaume Collboni... I des d’allà cap avall, tots vam ser soldats. Em va recordar allò que amb raó es deia sobre Luis del Olmo als anys 80: agafa un telèfon i se li quadra Jordi Pujol.

És cert que resulta curiós que una empresa que fabrica cervesa s’erigeixi en referent com a seu de presentacions i actes culturals, i l’Antiga Fàbrica s’hagi convertit en un punt de trobada referent de la ciutat. En aquest sentit, també ho està fent molt bé Casa Seat. La meva enhorabona i la meva gratitud a totes dues; i és que la Damm tant et patrocina el Sónar i la Copa Amèrica, com t’ajuda en la cursa del barri d’Horta amb una de les seves marques, l’aigua mineral Veri.

Notícies relacionades

Com afecta la butxaca Trump

Els avantatges i els perills de portar l’esperit de ‘Sálvame’ a TVE: «Són personatges televisius difícils de domar»

Sovint repeteixo una frase de collita pròpia perquè la tinc més que comprovada. Sempre que veiem algú amb una cervesa a la mà és que hi ha pel mig una bona notícia per celebrar. Mai he vist ningú en un tanatori, i menys en un cementiri, amb una cervesa a la mà. Fixin-s’hi.

Posats a això, jo dic que potser estaria bé que patrocinessin aquesta secció, perquè aquí solem parlar de coses boniques. ¡Celebrem-les!.