Per 25 pessetes...

Ens ha deixat Mayra... I l’anomeno així, sense cognoms, perquè si vostès escriuen a Google el terme Mayra, en el primer registre apareixerà ella: Mayra Gómez Kemp, actriu, cantant i presentadora de ràdio i de televisió, que va tocar el cel com a conductora de l’exitós Un, dos, tres, responda otra vez durant sis anys: des de l’agost de 1982 fins al gener de 1987. Després van venir la madrilenya Miriam Díaz Aroca, els catalans Jordi Estadella i Josep Maria Bachs, i l’aragonès Luis Larrodera.

Va resultar curiós l’impecable origen iberoamericà de l’Un, dos tres..: el crea, el dirigeix i el realitza un uruguaià –de Montevideo– com Chicho Ibáñez Serrador; les dues primeres edicions les presenten el peruà Kiko Ledgard, natural de Lima, i una cubana com Mayra Gómez Kemp, nascuda a l’Havana. Tots tres van aterrar a Madrid i van coincidir en una de les millors propostes històriques de la televisió d’entreteniment a Espanya.

Mai sabrem si Mayra sabia per endavant on era el cotxe i on la Ruperta en la subhasta de l’Un, dos tres... A veure: sabent com treballava Chicho, segur que ho sabia. El que ignorem és si era veritat el que molts pensàvem: si Mayra orientava els concursants perquè s’emportessin un regal o l’altre en funció de si els eren simpàtics. Mai ho vam saber... i crec que és millor no saber-ho.

I la Ruperta, ¿què? Perquè sempre es va dir que la banda sonora original de l’Un, dos, tres... estava interpretada per la veu del mateix Chicho passada per un filtre. O sigui, que la Ruperta era Chicho. És correcte. Ho era. De la mateixa manera que la veu de Jordi Culé, aquell dibuix animat que TV3 es va treure de la màniga en els 90 per exasperar el Reial Madrid va adoptar la veu de Carles Gené, qui anys més tard seria el primer productor del Polònia de TV3.

Notícies relacionades

¡Hola, 2Cat!

¿Per què miren al monitor?

En aquell plató, les baixades d’escales d’Ozores, de la Bombi, de Bigote Arrocet, etc... estaven més que guonitzades i cada rèplica estava més que assajada i pactada, cosa que diu molt de la capacitat memorística de qui se’ns n’ha anat.

Les interminables hores que molts coetanis vam passar tants divendres de les nostres vides enganxats a l’Un, dos, tres... no tenen preu. Fa poc un conegut productor de televisió em va comentar que si empalmaves un rere l’altre tots els aplaudiments de l’Un, dos, tres... donava per a un programa de 25 minuts. Vaig fer el càlcul i era cert. La vida continua i ens hem quedat sense cotxe, sense la Ruperta i sense Mayra.