La foguera

El somriure d’Intxaurrondo

El somriure d’Intxaurrondo

Rtve

2
Es llegeix en minuts
Juan Soto Ivars
Juan Soto Ivars

Escriptor i periodista

ver +

Quan veig a la tele Silvia Intxaurrondo sempre em recordo de l’Alfredo Urdaci de l’última legislatura d’Aznar i allò de "Ce Ce, O O". Un assistia a les seves locucions del telenotícies preguntant-se quina part d’aquell posat era convenciment del presentador i quina propaganda escrita i guionitzada per un altre. En els mitjans públics, aquests ferms portaveus del Govern sempre em fan un efecte nebulós: entre el fanàtic convençut i l’hipnotitzat.

És el que em passa amb Silvia Intxaurrondo, que té per a aquesta feina molt més carisma que Alfredo Urdaci. És un personatge ben dissenyat, propi de l’era d’Instagram i el control absolut sobre la pròpia imatge. La seva veu no s’altera mai i tampoc ho fa el somriure. És el somriure d’Intxaurrondo el que em deixa de vegades clavat al seu programa: aquesta espècie d’alegria impertorbable que transmet, la ganyota inalterada quan un col·laborador o un entrevistat desmunta amb arguments i dades qualssevol dels forats del seu discurs, que és el discurs gruyère de la Moncloa. La seva capacitat per transmetre la joia d’un mural extàtic de propaganda política em provoca una sensació entre l’ensurt, la fascinació i el menyspreu.

Recordo molt bé que, mirant el telenotícies d’Urdaci, el desastre del Prestige o la massiva oposició a la decisió fatal d’acompanyar els EUA en la destrucció de l’Iraq es convertien en temes tan lleugers com la corrupció del PSOE en el programa d’Intxaurrondo. Aquests dies, mentre l’Audiència dona la raó a Peinado en les sospites que planen sobre Begoña Gómez i l’UCO sacseja l’actualitat amb el seu text sobre la investigació d’Aldama i la trama Koldo, sintonitzo Silvia Intxaurrondo amb una curiositat morbosa.

Notícies relacionades

Intxaurrondo transmet sempre aquella seguretat sintètica d’Urdaci, però desproveïda de la serietat telegràfica del presentador i coberta pel carisma de la seva alegria permanent. M’assec al sofà i em passa davant els ulls, com una piconadora, la consigna governamental. S’interromp a qui tímidament assenyala la manipulació en un to ferm, intel·ligent i simpàtic de professora entusiasmada amb els nens, i després arriba la lliçó, i la presentadora enllaça les paraules amb una aconseguida imitació de l’estructura discursiva amb què es diu la veritat.

Com en els temps d’Urdaci, em pregunto: ¿què serà de tu, companya, quan el Govern hagi caigut i no quedi ningú interessat a sostenir aquestes mentides.