Malament

El dia va començar malament. Les 9 i 14 minuts d’ahir dimecres al matí. Mentre feia el primer cafè vaig encendre el televisor i per defecte em va aparèixer La 1, que és l’últim canal que vaig mirar la nit abans, veient La revuelta, programa a què de seguida em referiré. El primer que veig és un primer pla de la presentadora de La hora de La 1, Silvia Intxaurrondo, que, molt seriosa, sentencia: "El responsable de tot això és Carlos Mazón. I punt". ¿Coom?

Ho he estat apuntant en els últims dies: en aquesta tribuna d’EL PERIÓDICO expresso aspectes comunicatius dels mitjans, i la frase que va pronunciar la companya és pròpia d’un tertulià en un programa de televisió, i no d’una conductora del programa informatiu del matí.

Tot i que no la conec personalment, em fa l’efecte que la Silvia també ho creu, i en el transcurs d’una tertúlia ella no hauria de mullar-se, perquè en la seva condició de presentadora els periodistes hem de preguntar i mai opinar, perquè ni és necessari ni és la seva comesa, a més de desprestigiar l’ens i desacreditar qui ho expressa. És més, jo també coincideixo amb l’opinió de la Silvia, però les situacions són diferents.

I vaig començar el dia a La 1 perquè la nit anterior també vaig acabar a La 1, on m’ho vaig passar bé amb la visita a La revuelta d’un exultant David Bustamante promocionant la seva colònia i el seu 11è àlbum en 23 anys de professió. Des de la seva primera emissió, el 9 de setembre passat, La revuelta ha guanyat en solvència i s’ha solidificat com una aposta ferma amb un to de programa fins ara inèdit en una televisió pública: uns joves que s’ho passen molt bé i fan que l’espectador se senti partícip d’aquest bon rotllo existent al Teatro Príncipe Gran Vía de Madrid, on es viu una constant eufòria i el públic ho aplaudeix tot.

Notícies relacionades

¿Quan se n’aniran les càmeres de València?

Sempre un Rosety en les nostres vides

Això sí: desconec si quan els cau un convidat es posen nerviosos. No ho sembla, perquè quan passa demanen ajuda per Twitter. Quan em sigui possible trauré el cap per aquest teatre perquè em ve de gust conèixer de primera mà el clima que allà es viu.

Les tres claus que expliquen l’èxit: un teatre natural convertit en un plató; un llenguatge natural molt pròxim a com parla el públic que els veu, i un objectiu comú: el riure natural. Tot això amb un Broncano ja disfrutant cada minut i més relaxat que en els primers programes. I, com diria Rajoy, "en aquest teatre passen coses". ¡Que passin.