Més que un club, però... ¿més que una gala?

Per començar: Sandra Sabatés i Llorenç Tarrés van estar impecables en la presentació. Ni un però, ni un detall estrany, ni una ganyota més enllà del que tocava. I els puc assegurar que és molt difícil saldar una gala amb una nota excel·lent.

El discurs del president Joan Laporta va ser intens, emotiu, integrador i transversal, tot i que fluix. Va encertar a no assenyalar els seus enemics: no era el dia de ficar el dit a l’ull a ningú, i es va emocionar tres vegades. I dono fe que a partir dels 60 l’ésser humà s’emociona amb facilitat. Coses de l’edat. Tot i que, quan en una gala, sigui del tipus que sigui, es pronuncia més de 10 vegades l’expressió "un fort aplaudiment", em recorda a Miliki, i és que el públic no ha connectat amb la seva essència.

Hi ha una altra cosa pitjor: que, per a un quart d’hora que quedava per finalitzar la gala, es convidi els futbolistes a abandonar el Liceu perquè l’endemà tenen un partit a les dues del migdia. Em sembla bé, però... ¡Home! Comença la gala una mica abans, que no et ve d’un quart d’hora, i aguantes la platea plena fins al final de l’acte, perquè aquell últim tram va quedar molt semblant al Camp Nou dels anys 80, deslluït i insípid. El realitzador Xavier Garasa (el millor dels millors) va fer el que va poder davant aquest trist pla. Les intervencions de Jordi Ríos i Toni Albà, i del periquito Pep Plaza, van ser més que correctes, sense cap acudit o comentari que avergonyís ningú. Poc a veure amb la promoció i presentació de la mascota, Cat, i els sis minuts amb música de fons per acabar amb una autofoto del president amb Gavi i Lamine Yamal, que no sabien què fer a l’escenari, que em van semblar eterns.

Notícies relacionades

I l’home va crear Déu

Darrere el disc de ‘La Marató’

Va ser estrany que no fossin dues figures llegendàries com Messi i Aitana. Aitana perquè estava concentrada amb la selecció espanyola (Montse Tomé podria haver-li donat permís, que no s’enfonsa la selecció). En el cas de Messi, desconec els detalls i dono per fet que des del club el van convidar: l’argentí estava de vacances i va declinar presentar-se al Liceu. Crec que en un aniversari tan rodó no s’han de sobreposar temes personals.

Mentre que el pastís que es va pencar Christian Escribà podria haver tingut més protagonisme, faig pública la meva felicitació al club i a la parròquia culer, perquè 125 anys no es compleixen tots els dies. L’any que ve ens toca als periquitos. ¡Espero!