¿L’EGM són els pares?

D emà dimarts coneixerem l’últim Estudi General de Mitjans del 2024, que a la ràdio es basa en una pregunta molt clara: quanta gent escolta cada emissora.

Hi ha un doble mètode per fer aquesta enquesta: la consulta telefònica i l’enquesta personal. Hi ha qui mai es creu l’EGM, però a mi me n’han fet dues. Després m’esplaio. Tot això serveix a directius d’emissores i agències de comunicació per repartir un pastís publicitari anual que voreja els 500 milions d’euros. La ràdio continua sent un negoci per a les empreses que confien en aquest mitjà per promocionar els seus productes, tant si és amb prescripcions en directe fetes per comunicadors (per a mi aquesta és la millor inversió, tot i que sigui la més costosa), com a través de falques gravades, o amb seccions o programes patrocinats.

Els explicaré un secret que deixarà de ser-ho en les línies següents i per a qui cregui que l’EGM és un invent. A mi m’han efectuat dues vegades l’enquesta de l’EGM. És a dir que, d’existir, existeix. Després, ignoro si els resultats finals els acaben inflant, modificant..., però, habitualment, qui es queixa de l’EGM és el mitjà o el professional que en surt malparat.

La primera vegada va ser el 1997, jo vivia a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental). Llavors treballava en el que va ser el primer any de Gemma Nierga al comandament de La ventana, de la cadena SER. Aquell dia un servidor estava malalt, no vaig anar a treballar i van trucar a la porta. Vaig obrir i una dona que portava una carpeta gruixuda em va preguntar si tenia una estoneta per a una enquesta de mitjans. M’ho vaig ensumar i la vam fer. Mitja hora va durar l’estoneta. La ventana i tota la SER va obtenir grans registres. El meu vot va representar 40.000 persones. Vaig preguntar per què em van trucar: la resposta va ser que per sorteig va tocar aquesta població i van escollir els números 3, 34 i 346 del carrer més llarg. Allà vivia jo, al 346.

Notícies relacionades

Gala dels premis Gaudí

Andreu Buenafuente, fitxatge sorpresa d’RTVE

La segona va ser el 2004, i vivia a Barcelona. Van trucar al timbre i el mateix: si tenia mitja hora per a una enquesta de mitjans. Vaig acceptar. Presentava El telèfon del Mas a COM Ràdio. Vaig remar en benefici propi al respondre i l’audiència del meu espai es va disparar perquè el meu vot va representar 45.000 persones a Barcelona.

Cap de les dues vegades em van demanar nom, ni telèfon, i mai m’he ofert a fer enquestes. Mai m’ha tocat la loteria, però sí que m’han fet dues vegades l’EGM.