#MeToo a la televisió: "L'últim peatge no el vaig passar"

L'estrena a Max de 'Jo vaig ser dona gerro?', la docusèrie que aborda el masclisme a la televisió espanyola dels 80 i 90, no només ha servit per obrir un debat sobre el paper de les dones a la petita pantalla en aquelles dècades i si s'ha evolucionat tot el que caldria, sinó també per fer aflorar denúncies d'algunes dones que van ser presentadores, hostesses i ballarines als 'shows' televisius més exitosos d'aquells anys. Un #MeToo que posa en evidència el sexisme que imperava a la indústria televisiva quan les Mama Chicho cantaven allò de "Mama Chicho em toca, em toca cada vegada més".

Un dels testimonis més detallats és el de l'actriu Beatriz Rico, que va debutar com a hostessa d''El precio justo' el 1990, amb Joaquín Prat a TVE, i ja el 1992 va fitxar per Telecinco com a presentadora. "Vaig tenir algun moment incòmode", comença recordant al segon episodi de 'Jo vaig ser dona gerro?'.

"Me'n volia anar [de la cadena] i vaig demanar una cita amb un dels directius, no diré el nom, però dels més importants", posa en context a l'espectador. "Fixa't si jo era tonta que em va citar a Torre Picasso un dissabte al matí i jo vaig pensar: que maco, em cita un dissabte perquè no hi hagi gent que el molesti, perquè si no com podrem tenir una conversa llarga. És un senyor tan ocupat...".

"Vaig entrar al despatx molt nerviosa i ja de sobte em va dir: Tu a mi sempre m'has agradat més que altres presentadores més altes i amb més pits", rememora Rico, que explica que quan va intentar escapar d'aquella reunió veient el rumb que estava prenent va ser quan pitjor ho va passar: "Em va venir a fer una abraçada buscant-me la boca i s'estava fregant. Vaig sortir corrents i quan vaig veure aquell home gairebé damunt meu, amb aquella seguretat, vaig pensar que això ho havia fet més vegades i li havia sortit bé", reflexiona.

A la docusèrie de Max també deixa entreveure alguna proposició sexual la presentadora i actriu María Abradelo, que va començar a fer-se coneguda gràcies al seu paper d'hostessa del famós 'Un, dos, tres' de Chicho Ibáñez Serrador a TVE. Quan rememora el seu fitxatge per Telecinco el 1993, explica que abans ja s'havia presentat a alguns 'castings' però que la cosa no va acabar bé: "L'últim peatge no el vaig passar perquè era peatge, peatge."

L'exdirectiva de televisió Lola Barranco reconeix a 'Jo vaig ser dona gerro?' el masclisme que imperava a la indústria en aquells anys, tot i que llavors no ho pensava massa. "No era conscient que estava tan sola i em sentia un més. Quan anàvem a una fira m'integrava amb ells i si s'havia d'anar a un puticlub, jo anava a un puticlub", recalca, alhora que reconeix que hi havia personatges perillosos en aquell sector.

"Ens havíem de protegir"

"Intentàvem protegir-les [a les presentadores, ballarines i hostesses] contra els homes que sabíem que tenien les mans més llargues del que calia. Els teníem identificats i els donàvem consells: que no se'n refiessin, que anessin amb compte, que no es quedessin soles amb ells. Ens havíem de protegir", assenyala.

En situacions així també aprofundeixen diverses de les components de les Mama Chicho, altres de les protagonistes de la docusèrie. Com Patrizia Guzzi, que assegura: "Si hagués acceptat alguna proposició indecent segurament encara estaria a la pantalla". O Patrizia Cavaliere: "Vaig deixar les Mama Chicho perquè no volia acceptar un compromís amb el cap. No podia fer el que ell volia", subratlla.

"Era normal, t'havies de deixar"

La seva companya Noemía Ramal, que també va pertànyer al grup de ballarines que animaven els programes de Telecinco, reconeix que ho passava molt malament. "Cada vegada que anàvem a veure aquella persona m'empassava la saliva", explica, sense donar noms. "Al principi t'afalaga perquè dius, mira, em crida a mi i no crida a les altres, però clar, a la segona ja veus per què et crida. I dius: Com surto d'aquí, si no li ho puc explicar a ningú?".

Notícies relacionades

El secret està en el càsting

Un ampli resum

"No existia el #MeToo ni aquestes coses perquè et donessin suport si ho explicaves. Era com normal i a sobre et senties culpable perquè clar, com vaig així vestida... Jo em sentia com responsable gairebé que un home vingués i si et tocaven el cul doncs tan normal, t'havies de deixar, no era res dolent. Era gairebé un afalac que vingués el directiu de torn i et toqués el cul. Vivíem en aquella època en què l'home tenia aquesta potestat", conclou l'exMama Chicho.

Elsbert Anthonysamy, de les Cacao Maravillao, un grup molt semblant a les Mama Chicho però amb noies racialitzades que també va triomfar a la televisió espanyola dels anys 90, puntualitza: "Les portes es tanquen quan dius 'no'".