45 minuts sense interrupció

A questa és una de les frases més habituals que podem sentir mentre sintonitzem una radiofórmula. I també de les més desafortunades. La frase sol coincidir amb el moment en què el prescriptor aprofita per passar una estona al bany mentre el llistat de cançons programades es disparen una rere l’altra. L’autoria de la frase no és de qui la pronuncia, sinó dels seus superiors. T’ho recomanen com si fos un valor afegit, com si et concedissin un premi. En tot cas, aquest to m’inspira a una cosa semblant a "en 45 minuts no hauràs de suportar la publicitat". I molt malament.

Malament perquè els anunciants no només no interrompen, sinó que aporten. Després, el to, la forma, el contingut del seu missatge et pot agradar més o menys, però aporten, i mai interrompen en el contingut, perquè la publicitat forma part del programa. ¿Quantes vegades hem sentit que un amic ens diu: "M’encanta l’anunci de...". O per contra: "No suporto quan entra la falca de...". És evident que forma part del contingut i de cap manera suposa una interrupció.

Per aquesta mateixa raó, no m’agrada ni mai he entès tampoc l’expressió "una pausa i tornem immediatament". Dic jo que deu ser una pausa per al locutor, que estirarà les cames i acomiadarà un convidat i rebrà al següent, però el programa continua i, el que encara és més important, aquesta pausa és la que et paga la nòmina.

Notícies relacionades

Com afecta la butxaca Trump

Els avantatges i els perills de portar l’esperit de ‘Sálvame’ a TVE: «Són personatges televisius difícils de domar»

Les emissores comercials viuen de la publicitat i de les subvencions públiques, que ocupen el mateix calaix que la publicitat, sovint anomenada institucional, però és publicitat. Per això em sembla una notòria falta de respecte tractar l’anunciant que diposita els seus diners a l’emissora i confia en el missatge que a la seva proposta la denominin "escolta sense interrupcions".

La publicitat és molt necessària perquè equival a visibilitat. A tothom li convé i tots la necessitem. Fa dècades es concretava en anuncis plasmats en pàgines de gasetilles de poble; avui es diu Google Adsense i demà, Déu dirà. I tot és publicitat: des del bolígraf que porta el presentador d’informatius a la televisió (¿per què porta un Bic i no un Inoxcrom?) fins a les etiquetes de les marques de les ampolles d’aigua de les tertúlies. I tot és contingut. Però, sisplau, sense interrupcions.