El nivell de llibertat de ‘Cachitos’

A La 2 van continuar apostant per Cachitos, programa que un servidor segueix des de la seva primera emissió el 2013, abans del salt a les nits de Cap d’Any des del 2015. Ja llavors em va cridar l’atenció el nom, la forma de l’enyorat casset, i sens dubte la seva gràcia, l’atreviment i la llibertat mostrada als rètols que apareixen durant les cançons.

Amb Cachitos acostumo a tenir un problema –que és menor– i que sol passar-me quan veig pel·lícules subtitulades: se’m desvia la mirada del que passa a la pantalla, malgrat els antics i meravellosos looks musicals, i dirigeixo la vista indefectiblement als subtítols, amb la qual cosa em perdo gairebé la meitat del que s’ofereix, però val la pena.

Notícies relacionades

Beques per suspendre

‘El pare de la núvia’, a TV3

Aquest any Cachitos va aportar una producció, prèvia a la mitjanit, al Cachitos de sempre, anomenada Cachitos love the 90’s, i que es va traduir en una comedieta d’estar per casa, pròpia d’una televisió local i perfectament prescindible, perquè la trama ni tenia gràcia ni va aportar cap gag per a la història. Gravada a Sant Cugat del Vallès, va comptar amb la gran Ana Morgade (¡què hi fa allà Ana sense un guió propi, per l’amor de Déu!), Fernandisco i el mateix director, Ángel Carmona... I el que va venir a partir de les 12 de la nit... sí. Allò ja va ser Cachitos: un programàs de tres hores, amb una mínima presentació al principi d’Ángel Carmona i una deliciosa creativitat en el guió.

Els vídeos de les cançons del gran arxiu de RTVE suposen l’autèntic patrimoni no tan sols de la corporació sinó que a més formen part de les nostres vides i el que em continua semblant fantàstic és que el nivell de llibertat existent a Cachitos ha sigut sempre igual de crític i de brillant des del 2015, independentment del govern que mani a Espanya. Per això Cachitos suposa l’exemple més palmari de la llibertat a Televisió Espanyola. La llàstima és que tan sols duri tres hores l’any: les de Cachitos.