Això de Raül Díaz

R esulta deliciosa la paraula jubilació quan tens cotitzats prop de 40 anys en una empresa. Els he de dir que per desgràcia no és el meu cas. Estic assenyalant un veterà de la televisió, un obrer de les càmeres, un miner de les idees.

Es tracta de Raül Díaz, que amb motiu de la cavalcada de Reis de dilluns va fer el seu últim servei en directe després de gairebé quatre dècades a Televisió Espanyola a Catalunya. En els últims anys ha tractat de manera excepcional l’arxiu d’RTVE. El Raül es jubila de la tele, però el seu desig (i això es porta a la sang) consisteix a aportar com a actor la seva saviesa i experiència davant les càmeres. Això té molt de mèrit, perquè qualsevol altre penjaria les botes.

El Raül és d’aquells veterans (a partir de la sisena dècada ja no resulta gens feridor denominar veterà una persona) que s’ha passat ni més ni menys que 40 anys en una tele pública i que ha fet el que ha pogut, el que li han deixat, que ha tingut diferents caps, que ha tingut canvis de programacions i s’ha adaptat a tot sense fer cap soroll, ni apareixent de manera habitual als diaris… ¿Per què? Perquè a les televisions hi ha molts Raüls. És més: són la majoria.

Per això trenco una llança per als Raüls, per a tots els professionals que fa dècades que treballen a la tele, sigui la que sigui, i que pateixen aquest gran i equivocat concepte històric de la tele, que sempre s’ha entès com a sinònim de proximitat als famosos, de guanyar un dineral al mes i d’un favoritisme a flor de pell.

Si li comentes a algú que treballes a la tele, davant una primera eufòria continguda del teu interlocutor, aquesta descendirà a mínims quan li dius que estàs en el departament de sastreria, que ets càmera o que aportes la teva creativitat com a guionista en programes de la casa. I aquest és el gran mèrit, perquè la tele no tan sols és donar la cara davant la càmera.

Notícies relacionades

Les vergonyes de ‘Cachitos’

Les 10 sèries que no et pots perdre aquest febrer

Conec moltíssims professionals que treballen a la tele que estan encantats amb la vida que tenen, treballant com a realitzadors (n’hi ha de boníssims), operadors de so, attrezzo, directius, fins i tot gestors d’egos: què important i necessari resulta aquest càrrec.

Numèricament arriben al 95% i ho fan rere les càmeres, i fins i tot sense càmeres… Això també forma part de la tele i resulta indispensable perquè tot funcioni. Per això convé que hi hagi molts Raüls en la vida i en les teles. Sort, amic.