Els 35 anys d’Antena 3

El meu primer any de carrera, el 1983, i quan els de periodisme estàvem a dispesa al pavelló d’Econòmiques a Bellaterra, l’admirat professor Pere-Oriol Costa –catedràtic de Ciències de la Comunicació, que sempre va tenir i tindrà la meva gratitud per ensenyar-nos des del sentit comú– ens va confessar que Espanya tindria televisió privada al final del següent mandat del PSOE. Gran visió estratègica, perquè el partit feia un any que era al poder després d’arrasar el 1982, va renovar la confiança popular el 1986 i, en efecte, el tercer any del segon mandat socialista, el 1989, va aprovar una llei de televisió privada i va concedir tres llicències: Antena 3, Telecinco i Canal Plus, en emissió codificada.

Necessitaria 50 columnes com aquesta per citar un rànquing de moments especials de la cadena, que Jorge Javier Vázquez qualificava de "cadena trista": des de l’informatiu d’autor que José María Carrascal acomiadava amb la seva frase favorita: "Tornem demà, al punt de la mitjanit" perquè ignorava la seva hora d’inici exacta, fins a qualsevol moment d’El hormiguero.

Notícies relacionades

De Sobera només n’hi ha un

"No serà el nou ‘Sálvame’"

Com a experiència personal, a Antena 3 he treballat dues temporades a El hormiguero, en un altre programa anomenat El chou (que tot just va durar tres mesos) i una temporada al satíric ¡Al ataque!, en el reinici de la segona etapa, 1992-1993. Va ser en aquell any olímpic quan es van començar a mesurar les audiències a Espanya, i quan Alfons Arús va tenir la feliç idea de contractar juntament amb Backstage, que era la productora d’aquell espai, un informe que proporcionava la consultora audiovisual GECA, capitanejat per José Miguel Contreras. Aquest dossier setmanal d’uns 70 folis que concentrava tots els detalls de l’audiència que tenia ¡Al Ataque!, el share del minut a minut del programa, a quina cadena es dirigia l’audiència quan anàvem a publicitat, quin target tenia, quins personatges funcionaven... Tot.

I en aquella etapa vaig aprendre, i molt. Perquè el que al final veiem a la televisió és tan sols un 2% del treball de l’equip, però per desgràcia és només el que es jutja. ¿Injust? És clar, però és el que hi ha. Així doncs que, Antena 3, felicitats per tot el que es veu.