The conversation
Montoya, si us plau: per què s'ha viralitzat 'La isla de las tentaciones'?
En els últims dies s'ha viralitzat un vídeo de només dos minuts del programa La isla de las tentaciones. El compte que el va difondre per la xarxa social X, en anglès, ha rebut més de 215 milions de visualitzacions. La resta és història de la televisió.
Hi ha hagut picades d'ullet al vídeo en què KFC França convida a la infidelitat amb McDonald's o Montoya és el llangardaix correcamins de la Fórmula 1. Els esportistes troten a l'uníson dels seus crits en equips com el Borussia Dortmund (Alemanya), Paris Basketball (França), els Celtics (EUA) o el Flamengo (Brasil).
L'eslògan "Montoya, si us plau" és notícia.
L'anàlisi cultural ens proporciona eines per explicar qualsevol comportament humà. Ja pertanyi aquest a l'alta cultura o a la cultura popular. En aquest context, La isla de las tentaciones, com a reality, apunta a la construcció d'una identitat i alhora reforça la nostra comprensió del que ens envolta en termes de relat.
Una narració de cap a peus
En la setmana dels premis del cinema espanyol, hem escoltat frases com "Montoya mereix un Goya" o, referint-se al vídeo, "Això és cinema". No és casualitat que hagi ocorregut, tractant-se d'un vídeo ben estructurat com a narració. Com podem determinar el valor de la seva tècnica?
Des d'Aristòtil, Horaci o Ciceró, la poètica concedeix eines per analitzar els discursos: fàbula, pathos ('valor emocional') o personatge. A aquestes, se sumen altres que la narratologia ha dissenyat: narrador, focalització, mise-en-abyme o diègesi.
La nostra fàbula comença amb el protagonista, Montoya, atent a una pantalla. Estem davant la tècnica narrativa del relat dins del relat (mise-en-abyme). I acció: l'inici de la infidelitat d'Anita amb "el Papafrita". Assistim a tot això explicat per un narrador que està fora dels dos plans d'acció (heterodiegètic).
Es mostren flaixos descriptius que intercanvien la infidelitat amb la reacció de Montoya. Hi ha un preclímax, que anuncia la tensió del discurs: "és un abans i un després". Les seves paraules ("quin fàstic, estimada, com te'n penediràs d'això") i el seu titubeig ("no vull veure això", "vinga ho veuré amb tu"), la intensitat de la música i l'apagada de llum al vídeo, condueixen al nus de la narració quan Montoya surt corrent: està fugint el personatge?
No! Aquesta és la primera "ruptura d'expectatives" per a l'espectador. En el nus de la trama, la cursa per la platja cridant desesperadament acaba amb el personatge ficant-se en el relat intern, el que succeïa al vídeo. Les paraules "m'has destrossat, m'has rebentat per dins", la superposició de plans i l'augment del ritme narratiu a través de la música i del paisatge generen el clímax: la irrupció de Montoya a la casa on és la seva xicota mentre Anita i "el Papafrita" mantenen relacions.
Arribem, per tant, al desenllaç. Es tracta d'un final tancat, en què Montoya, personatge del relat 1 (extern), s'introdueix en el relat 2 (intern) i l'interromp. Anita i "el Papafrita" es veuen obligats a parar. De fons, l'eco d'una frase lapidària que reforça la fusió de relats: "Te'n penediràs tota la teva vida". I una última imatge: un llamp i un acord final que mostren l'escenari buit del primer relat –en què Montoya va començar a veure el vídeo– i, en conseqüència, suggereixen que ja no existeix independència entre tots dos.
Com veiem, s'han calculat els temps i els espais de la fàbula d'una forma totalment conscient. L'espectador ha gaudit d'una trama explícita i de petits detalls adjacents (la "gambeta"). Una història, al cap i a la fi, explicada de cap a peus.
Montoya personatge, Montoya val 'molt'
Abans de funcionar com el personatge que s'ha viralitzat, Montoya havia estat cantant –autor de "Vaya tela con la Manuela" i "Conchita, la chica pija"–, futbolista d'El Tinte de Utrera, concursant de Mujeres y hombres y viceversa, El conquistador i The Language of Love, i candidat polític d'Utrera+.
Com identifiquem la nova versió de Montoya? Des de la semàntica narratològica, els personatges es caracteritzen pel que fan, el que diuen i el que altres comenten sobre ells.
Al vídeo ens situem davant el que es denomina "triangle amorós", una de les claus estructurals del drama (i els best seller). Trobem un protagonista (Montoya), la seva parella (Anita), la infidel descrita com un personatge antiheroic ("meuca!"), i l'antagonista ("el Papafrita"), definit únicament pel que es diu sobre ell ("aquest enderroc", "merda de persona").
Pel que fa a Montoya, les seves accions defineixen un personatge impulsiu, desequilibrat, agreujat i sentimental. Les seves paraules, a més, el mostren ressentit i confús. I, sobre ell, el seu antagonista, d'amagat, li torna l'insult ("Papafrita!"), alhora que Anita riu obertament per ser infidel. Això connecta tots dos relats a través dels seus personatges, amb la finalitat de tematitzar la passió, la deslleialtat i el caure en les temptacions.
"El Papafrita, que té una gambeta"
No només la narració ens ha llegat conceptes per a l'anàlisi, sinó que també disposem d'eines derivades del llenguatge literari. A les xarxes socials, les paraules "El Papafrita, que té una gambeta" han estat atribuïdes, amb ironia, a escriptors com Bécquer o García Lorca. Per què? Estem davant una qüestió que afecta la creativitat verbal.
El llenguatge literari genera un efecte "desautomatitzador"; és a dir, juga amb la nostra percepció a través de diferents recursos: la rima, la repetició, la metàfora... Aquestes reaccions demostren que la creativitat literària no és una "desviació" respecte de la llengua comuna. Recordem que aquestes teories van néixer també amb un eslògan de rima interna (I like Ike).
Montoya, davant una emoció desbordant, busca una significació trencadora, augmentada. Li surten de manera natural la rima, l'ús del circumloqui i l'ús d'una imatge ridiculitzadora i diminutiva. De la imaginació, la creativitat verbal i l'afany per reforçar el significat, neix la seva frase. En lloc de dir "Manuel, que té la polla curta", crida "El Papafrita, que té una gambeta".
El "romanticisme" de Montoya
"M'has destrossat per dins!". Ho repeteix una i altra vegada, obsessionat. Ara que ja sabem que cada paraula de Montoya compta: com aconseguim entendre aquest comportament humà a través de la història de les idees en l'art? L'estètica ens concedeix algunes claus per determinar per què una reacció així brota al segle XXI.
El penediment, la venjança, la culpa, l'exhibició de la intimitat... Tot això no existiria sense el gran gir cultural del Romanticisme. El llibre Les penes del jove Werther, de Goethe, ja mostrava el triomf de la subjectivitat, de l'efusió sentimental, de la fallida del racional i de la ruptura del "bon gust". També de l'expressió de les emocions a través de la violència del paisatge. El món va deixar de ser quelcom fet per entendre's com a procés.
El jove Montoya es desespera, com Werther, s'esquinça les vestidures i embogeix per complet. Igualment, es comporta de manera excèntrica i no s'ajusta al decòrum. A l'agitació del nostre protagonista, l'acompanyen trons i llampecs afegits per l'editor del vídeo. També una càmera que el persegueix mentre tremola i ens deixa a les fosques, amb la sensació d'un món fent-se. Veiem una realitat confusa.
Ara bé, el que es transmet com a tragèdia ens provoca la riallada. Com explicar-ho? La nostra cosmovisió, que consisteix en la consciència de ser i estar al món, no és romàntica. A diferència dels romàntics, nosaltres vivim en una cultura irònica i relativista. En un debat posterior al programa, l'ansiós Montoya diu: "No pot anar en la comèdia". Però des de les coordenades estètiques de la contemporaneïtat, sí que pot.
La cultura popular i l'Acadèmia
En definitiva, la cultura de masses és un espai tan important per a la representació com ho són la literatura i l'art. Si l'Humanisme era entendre l'evolució intel·lectual i sentimental de la nostra espècie, resulta sorprenent com l'Acadèmia ha donat l'esquena a la realitat.
Els personatges de la cultura mediatitzada amaguen també preguntes sobre la trama que articula el nostre present. I és que, com Octavio Paz, venim del mono gramàtic. La intel·lectualitat ha analitzat la tradició oral, el carnaval, el folklore, la fotografia o el festival de la llagosta.
Apreses amb la gran literatura, les nostres eines metodològiques gaudeixen de major utilitat que mai. Vam sostenir en aquest mitjà que la nostra disciplina podia atendre la música.
Notícies relacionadesAra defensem la seva aplicació al que altres anomenen teleescombraries, i nosaltres anomenem tan simplement "l'humà".
Més papafrita i menys pomadeta.
