A qui li importa un pare

A questa setmana, el periodista Quico Alsedo ha publicat la primera entrevista a Espanya a Francesco Arcuri, l’ex de Juana Rivas. El mateix dia, l’home va estar també a Telecinco, per videoconferència. Fa dos mesos que no veu ni parla amb el seu fill petit, des que la criatura va marxar per Nadal a Granada per estar amb la seva mare. Ella ha tornat a cobrir de denúncies infundades Francesco i es nega a tornar el nen. Dic denúncies infundades però m’agradaria dir falses, tot i que Rivas no hagi sigut condemnada mai per aquest delicte, ja que els tribunals italians no només no han admès els seus constants deliris, sinó que la consideren una manipuladora perillosa per a la salut mental dels fills. El fill gran, alienat contra el pare, en podria ser un indici. No obstant, sembla que res aconsegueix frenar la màquina. A Espanya hauríem de presentar-nos a un examen psiquiàtric algun dia si continuem tolerant aquests abusos per una raó exclusiva de prejudicis de gènere.

Notícies relacionades

‘Pasión y gloria’, a La 2

Explicar i ensenyar el que passa

Es diu de vegades que Arcuri és un maltractador perquè va ser condemnat per aquesta causa. És fals. Després d’una discussió violenta en la qual ell va presentar més danys físics que ella, segons indica el comunicat mèdic derivat d’aquell moment, Rivas el va denunciar i ell va acceptar de conformitat una condemna mínima perquè no volia deixar de veure el fill que llavors tenien. La parella va tornar a ajuntar-se i van tenir un altre fill, el que ara Juana Rivas es nega a tornar, i després de la separació definitiva les criatures van estar amb el pare a Itàlia. Després va esclatar tot el cas. En una visita a la mare, ella es va negar a tornar-los i va començar el teleculebró que perdura fins al dia d’avui.

Llegir l’entrevista d’Alsedo a Arcuri en vista de l’escàndol produeix dolor i vergonya. Allà el pare expressa, sense dir-ho tan agressivament com mereix el tema, fins a quin punt es desentén la societat espanyola de la seguretat i la salut mental d’uns nens si la mare cobreix el pare de denúncies sense fonament. És com si no poguéssim moure’ns del dogma que la mare és sempre el millor per als nens, ni tan sols quan hi ha evidències tan alarmants de contrari. A Juana Rivas la van condemnar per sostracció de menors i el Govern va contraatacar amb un indult vergonyós perquè no trepitgés la presó. Ara, en la reincidència, ¿què farem? ¿Quants indicis més són necessaris per allunyar un nen petit d’una persona trastornada? ¿No és violència vicària utilitzar els nens com a munició contra el teu ex.