Ramon Gener, comunicar amb els braços

Ja feia dies que volia comentar l’Això no és una cançó, de Ramon Gener (Barcelona, 1967) a TV3, perquè estic convençut que vostè, com jo, té una cançó –o algunes– que quan l’escolta fa que se li posi la pell de gallina, se li humitegin els ulls o el transporta a una època, un carrer, un pis... fins i tot a una olor.

"Per a les coses més importants de la vida sempre hi ha una cançó. Per això hem reunit uns quants estudiants de música molt especials, carregats de talent. Amb ells explorarem una cançó a través de les seves emocions i de les seves vides. Descobrirem que la gran música sempre parla de nosaltres i ens explica qui som, perquè hi ha cançons que no són tan sols una cançó."

Així comença cada setmana el format que han inventat el mateix Ramon Gener, juntament amb Raimon Masllorens (de Brutal Media) i Gemma Sanz (¡quina satisfacció retrobar-te signant aquest programa, Gemma!). Sens dubte ja tarden a exportar aquest format a altres televisions.

Gener espera els estudiants (o ells, a Ramon) en una sala amb una acústica especial, amb un look i una exquisida postproducció televisiva. Una de les coses que més m’agraden és que Gener comunica d’una manera deliciosa mentre transparenta felicitat, en la qual no sembla que estigui fent televisió, però la fa, perquè està interpretant; somriu durant tot el programa; vocalitza lentament; busca respostes dels estudiants, a qui comunica elevant les seves celles i eixamplant moltíssim els braços (¡fixin-s’hi en pròxims episodis, sisplau!), i interroga la gent jove que l’escolta amb la boca oberta, perquè és un programa en el qual el mal humor no té cabuda.

Notícies relacionades

‘No ens interesses’

Amén

En l’edició de dijous passat, Ramon va parlar, com sempre, de manera emotiva, d’una cançó. En aquest cas, el tema afavorit va ser What was I made for?, de Billie Eilish, que amb 22 anys ja suma un parell d’Oscars... I ens va mostrar una cosa que atresora el cos humà quan emet sons i que poques vegades tenim present: la meravella de dues cordes vocals.

És un programa que comences a mirar feliç i quaranta minuts després ets més feliç encara. No sé si m’explico. No ho sé. I si no és així, mirin-lo i comprovin-ho, perquè l’Això no és una cançó és tot un autohomenatge que ens podem fer cada dijous a la nit. I no estan els temps oer rebutjar autoregals.