Falten dos mesos per a Eurovisió

Falten un parell de mesos perquè se celebri una de les cites més esperades del panorama televisiu europeu: el festival d’Eurovisió. És, juntament amb la Champions League, l’espectacle més vist del continent.

Hem entrat a l’era moderna d’un certamen en el qual, ens agradi o no, el que menys importa són les cançons. Crec que no hauria de ser així, perquè la nomenclatura oficial –que ningú oblidi que es tracta d’un concurs– és la següent: "Eurovision Song Contest; o sigui, Festival de la Cançó d’Eurovisió.

I, com a concurs, convindrà recordar que hi participen intèrprets que representen les televisions que hi participen. Res més. No fa falta apuntar més amunt. El que passa és que, des del moment en el qual veiem una bandera que representa la televisió d’un país determinat... Ave Maria Puríssima, entren a sac l’honor, l’orgull patri, la sang i bestieses diverses que no condueixen a res. A més, en els últims anys, a l’hora de les votacions, ha aparegut una expressió que –per mi, de manera absurda– desllueix el festival: la geopolítica eurovisiva.

És a dir que els països més pròxims es voten entre si. Això ha existit tota la vida, però que guai i que intel·lectual queda anomenar-ho així en una tertúlia o en un article.

Escriuré una cosa políticament incorrecta, però em cenyeixo exclusivament a un criteri televisiu i musical: fa tres anys, Ucraïna va obtenir el primer premi amb un tema que musicalment era propi d’un festival escolar de fi de curs. ¿Per què va guanyar? Fàcil. Va suposar un reconeixement internacional a l’abús que estava patint al ser envaïda per Rússia. Aleshores Eurovisió va deixar de ser un festival i es va convertir en una eina. Com si no hi hagués mil maneres de mostrar suport a un país. Però no. Com que té molta audiència, es va utilitzar el festival per a això.

Notícies relacionades

David Cantero, a ‘Cuarto milenio’

Un actor de 'Merlí' se sincera sobre la depressió que va patir durant la sèrie: "Em va salvar la vida"

És evident que les cançons han passat a un segon o tercer pla, i que es premien altres dubtosos mèrits, com la realització televisiva, l’escenografia, i també se celebra el que és molt diferent: un cantant amb els cabells vermells, un altre que duu crosses, tot i que no les necessiti, etcètera.

Que per a 60 dies que falten pressento que passarà el de cada any: una cançó acusada de plagi, optimisme previ en la delegació espanyola malgrat unes apostes desoladores i Melody acabant en el 18è lloc. La geopolítica, diran. Ha, ha, ha.