Un gir copernicà

És millor analitzar un programa en la quarta entrega que en la primera. I en la dècima que en la cinquena. Així que dilluns em vaig empassar ben sencer Malas lenguas, el nou programa de La 2. I hi vaig veure coses tècniques i de contingut que em van agradar i d’altres que no.

Les rialles enllaunades. ¡No, sisplau! El responsable que sonin al programa és un tècnic de so, que en el fons fa el que li manen, que dispara a discreció unes rialles enllaunades que el 2025, lluny d’adornar, sincerament sobren. Sabent que el programa s’emet amb públic present és estrany, perquè realització i àudio s’haurien de col·locar en la mateixa línia, ja que mentre sona una rialla resulta desolador veure el públic que acaba de riure o que ni tan sols somriu.

Durant la pandèmia, quan els platós de televisió (cada vegada més corals i semblants als estudis de ràdio) i els mateixos estudis de ràdio (cada vegada més semblants als platós de televisió) encara tenia certa lògica col·locar aquestes rialles falses per ocupar el buit d’espectadors a les diferents produccions. Però avui ja no. A mi no m’agrada que em diguin quan he de riure.

I em ric amb la desimboltura de Raquel Hervás en aquest espai, malgrat que tinc la impressió que va massa atropellada, o que la fan anar massa ràpid, de la mateixa manera que té a qui li donen un minut per xutar cinc penals. Per tant, keep calm i deixin que l’humor faci el seu camí i que les seccions respirin, que cada dia tenen dues hores de programa: ni la rapidesa ni l’atropellament sempre són el més efectiu.

Notícies relacionades

Les 11 sèries que no et pots perdre aquest abril

‘No ens interesses’

Una altra cosa que em va agradar del quart programa, que amb aquests vaivens de la programació qui sap si pròximament també a Teledeporte, consisteix en la seva immediatesa col·locant crèdits durant el programa. Un tertulià fa un argument sobre qualsevol tema i als 10 segons, ¡plof!, ja tenim el títol de crèdit (ho anomenaré chyron, que queda més professional) a la pantalla.

També em va agradar molt la peça d’Álvaro Velasco (per original, treballada i catxonda) sobre el concurs de l’elecció del millor pitjor rei de la història d’Espanya. No és fàcil comptant amb els Borbons, els Àustries, els Trastàmara, i d’altres tants... I crec que no seria mala idea un gradual gir del programa cap a continguts més desenfadats en lloc de mantenir alguns ítems d’un programa que denuncia notícies falses i va de massa seriós. No oblidem que el món és una broma.