Salvador Alemany: «Vam perdre el pols per afrontar aquesta crisi»

El meu perfil és polièdric. He fet moltes coses a la ciutat.

¿Com era viure al Raval en la seva infància, en els 40 i els 50? Era un barri modest, treballador. Jo vivia al carrer d’En Roig. Cada vegada que passo per allà per anar al Liceu revisc l’evolució del barri. Per Riera Alta i Carme arribes a la Rambla abans que pel carrer de Pelai. La meva mare tenia una carnisseria, el meu oncle, un colmado.

¿Què era el Liceu per a vostè com a nen? Era una referència llunyana. El Liceu em quedava físicament molt a prop i socialment molt lluny. No semblava que estigués fet per als que vivíem a la part del darrere.

És coneguda la història de la quiniela que va guanyar. Però és probable que hagués millorat igual, la seva generació ho va fer en una mesura o una altra. ¿L’actual ho té més difícil per millorar? Llavors crèiem que hi havia un ascensor i que el que remava arribaria a l’altre costat del riu. La gran diferència és que les distàncies eren superiors. Entre un nen del Raval i un de l’‘upper Diagonal’ hi havia una distància: no sabíem ni com eren les seves cases de l’‘upper Diagonal’.

¿Quan va conèixer altres zones? Jo anava als escolapis de Sant Antoni. Vaig fer primària i secundària allà. Després vaig anar a l’Escola Industrial, al carrer d’Urgell. I vaig començar a veure una altra ciutat. L’Eixample. El més lluny que havia estat del carrer d’En Roig era el cine Floridablanca. Per sota de la Gran Via. Més amunt, només hi anava per anar al camp del Barça. El de les Corts. Però això no era veure la ciutat. Avui no hi ha ningú que visqui a Barcelona i no conegui els altres barris i el diferencial de vida. La primera televisió que vaig veure a casa va arribar quan jo tenia 14 o 15 anys. Ja vivíem el progrés provocat per la quiniela. Parlo del 1959, la quiniela va ser el 1956.

Diuen Càritas i el Banc d’Espanya que el 10% més ric ha recuperat el perdut en la crisi del 2008 i que el 25% més pobre és més pobre que llavors. Treballant normalment, amb una mica de sort, es pot viure decentment. Una altra cosa és que no es vulgui només jugar a primera divisió, sinó ser Messi, guanyar no sé quantes desenes de milions. Crec que molta gent no enveja ser Messi. I molts, sí, però no ho han analitzat. Avui un creixement professional pot superar les expectatives raonables, però un salt espectacular és molt complicat.

La crisi sanitària ha qüestionat el model de Barcelona, ancorat en gran part al turisme. ¿Com redirigir la situació? S’ha de separar el tema conjuntural de l’estructural. Els efectes de la pandèmia duraran mesos, un any, dos. El tema conjuntural posarà en crisi el més fràgil. I el que se sustentava en criteris més tradicionals, sobre la base d’un coneixement, superarà aquest desert, passant-ho malament. El tema estructural: la pandèmia ha posat en evidència la nostra incapacitat per fer front a grans dificultats. Penso en les estructures dirigents de la política i d’altres àmbits que no són les de la política. Han estat situades confortablement, com la granoteta a la banyera d’aigua tèbia, i ara de cop li han donat una descàrrega de diversos graus d’aigua calenta. La reacció està sent pèssima. Ens havíem oblidat de la dificultat. Hem perdut el pols per afrontar aquesta crisi.

¿Com a societat? Com a societat, especialment les classes dirigents. I especialment la política. Miro aquí però també l’Estat i fora de l’Estat: s’està actuant amb poca fermesa, amb poca capacitat de racionalitzar. Amb una falta de lideratge evident. Tot semblen pactes instantanis, pegats. La pandèmia també ha accelerat processos en positiu: la tecnificació de la gent. I ha posat de manifest que hi ha sistemes sense sostenibilitat. Per exemple, la massificació d’algunes coses. El turisme.

¿Quin problema tenim amb la classe política? Ens hauríem de plantejar si fem l’anàlisi adequada sobre l’elecció dels governants. No és suficient coincidir en la ideologia. En el fet de tenir empatia amb un discurs. És necessari valorar la capacitat de resoldre. No és una qüestió de tenir títols. Mirem la intel·ligència emocional de la persona. Les dificultats que ha afrontat. Perquè col·locarem aquesta persona en un lloc en el qual hi haurà dificultats. ¿Això ho fem?

Sol prioritzar la proximitat política. Ideologia, perfil, imatge, discurs. Hem d’exigir sistemes de selecció, a través de la política, de la ideologia. No banalitzo els conceptes conservador, progressista, dreta, esquerra, tot i que avui tinguin un valor relatiu. Que els que posem a dalt siguin persones amb capacitat de govern.

La seva trajectòria ha orbitat al voltant del cotxe: pàrquings, peatges. El tema el toca de prop. Estic motivadíssim amb aquest tema (riu). Algunes idees s’han caricaturitzat. Hem de treure els cotxes. Bé. Millorar l’aire. El tema és com voldrà desplaçar-se la gent. Abans, a ningú li preocupava anar a Madrid amb cotxe. Avui, anar a Madrid és tren o avió. Més enllà de 200 o 300 quilòmetres de distància, és minoritari el cotxe. La qüestió del cotxe anirà en funció de la mobilitat de la generació que ens segueix.

¿Podrà renunciar al cotxe? S’ha de tenir en compte el sentit de les ciutats pol d’atracció. Catalunya té Barcelona com a gran pol d’atracció. No podem esperar que una persona que visqui a Matadepera acabi anant a Barcelona i digui: «Agafaré la bicicleta fins a l’estació, el tren fins a Sants, a Sants un taxi, o l’autobús». Això no serà així. No es podrà pagar un transport públic que pugui resoldre la situació d’una persona que visqui en un nucli poblacional de 15.000 habitants.

¿I llavors? La pretensió que quan aquesta persona vingui a Barcelona la farem passar per l’adreçador, i si el carrer és ample, el farem estret. O posarem coixins berlinesos. I els semàfors els sincronitzarem perquè pari en tots. Així empobreixes un dels elements de potència que té una ciutat. ¿I això significa que no ens hem de preocupar de la qualitat de l’aire? És clar que sí. La gran lluita és pel millor transport públic possible. I pel cotxe i moto no contaminants i silenciosos.

El cotxe elèctric. No podem convertir la solució del problema mediambiental en una guerra indiscriminada contra el cotxe. S’han de combatre les emissions i la contaminació acústica amb l’electrificació de la mobilitat i la disciplina en l’ús de cada espai, però respectant un model de ciutat en el qual conviuen usos diversos. La mobilitat amb cotxe pot ser canalitzada però no exclosa. Crec en el cotxe elèctric i en el cotxe híbrid. El primer cotxe no pot ser elèctric pur, si vols fer quilòmetres. Arribarà un moment en què les bateries faran un salt tecnològic i podràs fer 1.000 quilòmetres. Per als recorreguts metropolitans, l’híbrid és la solució. El primer cotxe, si és elèctric, et pot donar dèficits de resposta. El segon cotxe ha de ser híbrid.

Però les famílies ja no solen tenir dos cotxes. Els preus estan baixant a tal velocitat que el problema no és el cost del cotxe, és on ficar-lo.

¿Com va viure el confinament? Tinc 76 anys. Per a la gent que érem en els minuts de pròrroga professionalment parlant, ha sigut un cop. A mi m’ha produït molta tristesa. No he vist els meus nets durant aquest temps. I encara avui es queden a la porta, tenen ficar al cap que han d’anar amb compte amb els avis. Tot això no ho recuperaré.

¿Ha trobat a faltar la vida de carrer, anar a restaurants? Sí. Però la meva vida social ja presentava la carència que no quedava amb algun amic per prendre un cafè. Potser ho recupero. M’he adonat que hi ha gent amb qui no em veig. Tinc WhatsApp només des de fa tres setmanes. No n’he tingut fins ara, no en volia.

La tecnificació per la pandèmia que mencionava ha estimulat la compra ‘online’. ¿Com fer-la conviure amb el comerç tradicional? El primer és que la logística de la venda ‘online’ és insostenible en el futur. No es pot estar distribuint un bolígraf i que te’l portin a casa a un preu més econòmic del que et costa en una botiga. Això només s’explica per la teoria del ‘dúmping’ (vendre un producte per sota del preu habitual o fins i tot del cost de producció per eliminar la competència i apoderar-se d’un mercat). No és sostenible que et portin un bolígraf en tres hores i més barat.

¿Com evitar que això arrasi el comerç tradicional? Es poden prendre mesures. La millor és que el comerç no abandoni. Té especificitats que no té l’’online’: mires, toques. Segon: l’‘online’ ha de pagar els impostos que li toqui. Estem en la fase dura del dúmping. El que no es pot consentir és que hi hagi una furgoneta en doble o triple fila, ocupant tot el carrer perquè està distribuint el bolígraf. No pot ser que hi hagi repartidors amb una contractació irregular, un salari de pena.

¿Quines mesures prendria? No fa falta canviar les lleis. No s’ha d’atacar el client, ni el fabricant. Ni tan sols l’operador logístic. S’ha de posar ordre. Complir el codi de circulació. Només amb això resultaria més complicat. Nosaltres aspirem a un sistema: eh, ha vingut el d’Amazon, ha vingut el de Seur, i porta un bolígraf de 10 euros aquí, un pintallavis allà. I entren 15 repartidors diferents cada dia. No, hem d’anar a un sistema mitjançant el qual vingui, una vegada al matí i una a la tarda, el Joan, que coneixem, que quan li obrim la porta sabem qui és. Contractat regularment.

¿El sector econòmic més poderós s’implica prou en la societat? Hi ha qui s’implica i hi ha qui no.

¿Aprendrem de la crisi? Aprendrem amb dolor.

Notícies relacionades

Corinna i les flors

Les autonomies podran ajustar els horaris dels nens en la fase 1

¿I això ens farà millors? Alguns milloraran i d’altres no. Sempre és així. Hi haurà gent que aprofitarà l’oportunitat per viure millor, per aconseguir un benestar mental i d’altres no ho aconseguiran.

I en part millorar serà prendre un cafè amb algú amb qui no quedaves fa temps. Exactament. Descobrir nous incentius.