Murray, mestre i número 1 mundial

L’hora d’Andy Murray ha arribat. A prop de casa seva, a Londres. El tennista escocès va tancar el cercle perfecte a un final de temporada magistral proclamant-se campió del Masters per primera vegada i certificant el número 1 mundial que li havia pres fa un parell de setmanes a Novak Djokovic.

    I ho va fer precisament contra el tennista serbi, a qui va vèncer per 6-3 i 6-4, més fàcilment del que es podia esperar en la batalla entre els dos millors jugadors de l’any, que s’han repartit 16 títols. Guanyar o guanyar, aquesta era la qüestió. No hi havia cap altra manera de graduar-se com a mestre a l’O2 Arena amb el número 1 final. I per a aquesta foto Murray havia estat traient excel·lent en cada examen, però faltava la matrícula d’honor. Sabia que no podia fallar si volia aixecar el trofeu i banyar-se sota la pluja de confeti que va certificar el seu triomf. «Has sigut el millor i t’ho has merescut, no he pogut fer res», va acceptar Djokovic.

    L’exnúmero 1 va ser el primer a reconèixer l’esforç de Murray. El seu esprint dels dos últims mesos, acumulant cinc títols i guanyant 24 partits de forma consecutiva des de la final de Pequín fins a la d’aquest diumenge a Londres.

     Una temporada excepcional que va començar a forjar al conquistar el segon Wimbledon, l’or als Jocs Olímpics de Rio i ahir el Masters, per primera vegada, per convertir-se en el 17è tennista que acaba l’any com a número 1 des que el 1973 l’ATP fa la classificació. «És un dia especial, increïble. No hauria somiat mai aconseguir aquest triomf i acabar l’any com a número 1. Creia que no arribaria mai», va dir després de la seva victòria.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

ABSENT I SENSE BRILLAR / Un triomf més còmode del que podia suposar. Djokovic havia arribat a la final potser més fresc de cames (tot just sis hores en pista, per més de 10 per a Murray), però l’escocès es va mostrar més fort de cap. Murray tenia l’objectiu molt clar, Djokovic tenia massa dubtes i ni el seu guia espiritual, l’extennista espanyol Pepe Imaz, el va poder ajudar. El tennista serbi defensava el títol i podia igualar el rècord de Roger Federer amb sis, a més de recuperar el liderat del tennis mundial, però sobre la pista va estar absent i sense la brillantor habitual. 

    Djokovic va començar bé però es va trobar a l’altre costat de la xarxa un rival molt sòlid. El serbi l’havia guanyat aquest any en quatre finals (Austràlia, Roland Garros, Madrid i Cincinnati), però Murray no estava disposat a acotar el cap un altre cop, i després de trencar-li el servei al serbi (4-3) va guanyar cinc jocs seguits i no va treure el peu de l’accelerador cap a la meta, imparable. Djokovic va anar de més a menys, i només al final, ja a la desesperada, va treure el braç per acostar-se al marcador i salvar dos 'match balls' abans d’entregar-li la victòria a Murray i reconèixer-li, a la xarxa, un triomf «merescut».