Carla Suárez, en la recta final del seu càncer de Hodking: «No vaig veure mai el costat fosc»

Hodgking, ¿què li diu el terme? Una malaltia que havia sentit i que m’ha tocat viure en primera persona. Vaig intentar afrontar-ho de la millor manera possible i per sort tot està anant bé. Estem gairebé al final. En cap moment he vist el costat fosc. Des del principi els metges em van donar molta confiança i moltes esperances. El procés ha sigut dur físicament i mentalment.

 

¿Va ser un cop dur saber què tenia càncer? El metge ja m’havia dit en una visita anterior que el limfoma de Hodgking era una de les possibilitats. La veritat és que mai vols sentir una cosa així. No és agradable però el primer que vaig preguntar va ser què havia de fer per curar-me, només pensava a començar el tractament.

 

¿No ha tingut por? En cap moment, ni ara, ni abans. No m’he ensorrat amb la malaltia, això em fa sentir orgullosa. És clar que és una cosa que sempre espanta, una cosa nova, que no has experimentat mai. Aquella frase que diem «que bé que estem quan estem bé» és molt certa.

 

¿Recorda la primera persona a qui l’hi va comunicar? Al meu germà, que era amb els meus pares a Las Palmas. Li vaig trucar i vam plorar 15 minuts sense poder dir-nos res. Li vaig demanar que els hi digués als meus pares, jo em sentia incapaç de dir-los-ho per telèfon.

 

¿L’ha ajudat en aquest procés el fet de ser tennista? Crec que sí. És un esport individual i jo estava acostumada a resoldre sola els problemes que tenia a la pista i també a l’hora d’entrenar-me, d’esforçar-te, de sacrificar-te. El tennis hi ajuda. Quan sentia dolor o malestar per la malaltia s’assemblava a quan competia amb dolor. Això hi ajuda.

 

¿La solitud a la pista pot assemblar-se una mica a la que se sent en una sessió de quimioteràpia? Té coses similars, sens dubte, però allà ho passes pitjor. Amb el tennis saps el que passarà. Pots jugar millor o pitjor, però ho controles. Saps servir, restar, fer un revés..., quan vaig anar a l’hospital per primera vegada no sabia què sentiria, ni com reaccionaria el cos. Jo soc tranquil·la, abans de jugar només em poso nerviosa quan vaig pel passadís abans d’entrar a la pista. A les sessions de quimioteràpia no he dormit mai bé el dia abans.

 

Els ulls de la Carla brillen recordant el que ha viscut. En la primera sessió em van caure els cabells. En cada sessió he tingut mal de panxa, nàusees, vòmits, diarrea i molt cansament. El primer dia vaig voler anar a la farmàcia, que està a pocs metres de casa, i no sé com vaig poder tornar. No és agradable ni per tu, ni per la gent del teu voltant. Ja he acabat la químio. Vuit sessions. Ara me’n queda alguna més de radioteràpia. Malgrat tot, crec que he tingut bastanta sort. Sento que tot ha anat sobre rodes.

 

¿Qui ha estat més al seu costat, en aquests mesos? La meva mare, la Loli. Ella és la que ha estat amb mi aquí a Barcelona i m’ha acompanyat a quimioteràpia, m’ha preparat el menjar i m’ha mimat, però també he sentit el recolzament del meu pare, el meu germà i els amics. Molta gent m’ha mostrat el seu carinyo i moltes rivals han estat en contacte permanent amb mi. Això s’agraeix.

 

¿Li ha fallat algú? No, ningú. Segurament he fallat jo més perquè no he respost un missatge o no he tornat una trucada.

 

¿S’ha acabat el sofriment? Em van dir que era una malaltia que es podia curar, però encara no he acabat el tractament. Quan em diguin que soc lliure, que estic curada, descansaré.

 

¿Quan va tornar a trepitjar una pista? Des de l’agost no havia trepitjat una pista. La primera vegada que vaig jugar va ser amb Lourdes Dominguez al desembre. Vaig començar amb boles de nen, sense pressió, per evitar qualsevol risc. Aquell dia, amb prou feines vaig aguantar 10 minuts. Els metges m’havien dit que per la malaltia no podia jugar, agafar pesos, però després quan vaig començar a anar al gimnàs i podia fer moltes coses, em vaig dir: «Si pots agafar pesos també pots agafar una raqueta». Ara, m’entreno tres vegades a la setmana, no més de mitja hora, però amb boles normals i aguanto més.

 

¿Què va sentir quan va agafar de nou la raqueta? Il·lusió. Feia molt temps que no sentia una cosa així. Els últims anys m’entrenava per rutina, perquè tocava fer-ho.

Va anunciar la seva retirada a finals del 2019. Volia disfrutar de la seva última temporada, però de moment no li han deixat fer-ho. No. Volia acomiadar-me amb temps, jugar l’últim any tranquil·la i disfrutar una vegada més dels tornejos i de la gent amb què havia estat durant més de 10 anys, però ni el coronavirus, ni el càncer m’han deixat. Ha sigut tot el contrari. Espero fer-ho en el futur. M’agradaria acomiadar-me en una pista de tennis i que no em recordin en un hospital.

¿Algun escenari especial per dir adeu a la pista? Madrid, perquè he jugat molts anys allà i m’hi he sentit com a casa, i és bonic acomiadar-se amb la teva gent, els teus amics. És una il·lusió. Com anar als Jocs. Tenir metes em serveix per portar la malaltia molt millor i ser més feliç. Però els dies van passant i el temps va en contra...

¿Té marcat un calendari amb dates en vermell? La línia vermella per tornar a la pista és el maig, tot i que soc realista i sé que serà molt difícil.

 

¿Què troba a faltar del tennis? Els fans. El recolzament del públic. El tennis m’ha donat moltíssimes coses. Pràcticament li he dedicat una vida, però fora del tennis hi ha moltes coses.

 

¿Creu que ha valgut la pena tot aquest sacrifici i renúncies com a tennista? Sí que val la pena, tot i que possiblement amb l’experiència d’ara canviaria algunes coses.

 

¿Què no repetiria? Perdre’m tants Nadals amb la meva gent. No estar en gaires aniversaris.

 

¿Un sacrifici necessari, no? Segurament, tot i que crec que en algunes ocasions eren totalment evitables, perquè no haguessin canviat el meu rendiment. Si pogués fer marxa enrere, ara evitaria les presses i escoltaria aquells consells que llavors no escoltava. Petits detalls que potser, en comptes de retirar-me el 2020, m’haurien ajudat a aguantar fins al 2022.

 

En la seva carrera, no ha fet gaires canvis. Sempre he intentat mantenir la gent en qui confiava. He fet els mínims canvis possibles perquè això em donava estabilitat, confiança i certa regularitat. Així ens ha anat bé. Els estic molt agraïda a tots. Si no hagués sigut per ells no hauria aconseguit el que he aconseguit. Moltes vegades ells havien de tirar de mi. ¿Amb canvis hauria sigut millor? Això no ho sé, ni tampoc si hauria anat pitjor.

¿Per què va decidir penjar la raqueta, tan jove? Era el que sentia, el que el cor em va demanar. Feia moltíssims anys que estava fora de casa, des dels 18 anys. La meva motivació no era la mateixa i no em venia de gust viure aquesta vida més. La meva motivació no era la mateixa, em sentia sola, els viatges es feien pesats i tenia clar que, si volia ser a dalt de tot, continuar jugant a tennis, havia d’estar al cent per cent, i que si no em sacrificava sabia que no podria arribar a dalt de tot. Així que em vaig dir: «Carla, ja està».

¿Li va costar? Va ser un procés. Feia temps que veia que alguna cosa no anava bé. Em costava anar a entrenar-me. Competia sense il·lusió i sortia desil·lusionada dels partits. No valia la pena sentir-me així.

 

Va arribar a Barcelona amb 19 anys i la il·lusió de ser tennista professional i l’ha complert. ¿Li ha faltat alguna cosa? Sempre et queda alguna espineta clavada.

 

¿Quina? Guanyar un Grand Slam, aquest era un repte que sempre tenia entre cella i cella, o arribar a les rondes finals, però no ha pogut ser. Aquesta espineta sí que la tinc. Sempre m’he quedat frenada a quarts.

 

¿I alguna rival impossible? ¡Serena!, Serena, sens dubte. He jugat moltes vegades contra ella però mai he pogut guanyar-li un set i marxo sense aconseguir-ho.

 

Ella segueix, amb 39 anys i una filla segueix allà ¿Com ho veu? D’això se’n diu passió, il·lusió, dedicació, voler superar-se, voler ser la millor, però no tots volem ser número 1 i tenir 25 Grand Slams. Ara, amb una filla, el tennis no és la seva prioritat, sinó ser mare, però aconsegueix fer les dues coses molt, molt bé, pel que sembla.

 

¿Res a veure amb vostè? El tennis mai ha sigut la meva passió. Vaig començar tard però ho feia bé. De petita no tenia els somnis que tenen molts tennistes de petits. A casa agafava un vell telèfon i feia de dependenta d’El Corte Inglés. Era una nena normal, jugava bé a tennis, però anava una mica tard. Vaig començar a somiar en tennis quan vaig arribar per primera vegada a Roland Garros.

 

¿De què se sent més orgullosa, com a tennista? Estic superorgullosa del que he fet. D’estar entre les 10 millors del món, jugar els Grand Slams, guanyar tornejos, rendir com he rendit mesurant el que mesuro, jugant amb el revés a una mà. El sac és ple, i per això crec que he tingut una carrera amb molt èxit, i no ha sigut fàcil. Molts es queden a mig camí i poder aconseguir tot això és tot un orgull.

 

Fa un any llarg que està fora del circuit. ¿Com veu la situació actual del tennis? Dins del que hi ha s’hi han sabut adaptar. Enmig de la pandèmia l’any passat es van jugar dos Grand Slams, i aquest any el circuit està preparat per començar a Austràlia. Cal ser conscients que vivim una pandèmia, una situació desconeguda, molt complicada i que ha afectat molta gent. Així que si cal tancar-se 15 dies de quarantena, no passa res. Per a un tennista és molt dur, no és agradable, ni l’ideal, però cal posar-ho en perspectiva i ser conscients que hi ha molta gent que està patint. A la vida hi ha coses més importants que el tennis.

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

 

¿Quins plans té per a la seva nova vida? Tinc diversos projectes al cap, però res relacionat amb el tennis. Personalment em veig a Gran Canària, tant de bo em curi. Formant una família, fent avis els meus pares i treballant al restaurant que hem muntat amb el meu germà. Aquesta és la meva il·lusió, però com que el futur és tan incert sempre, vaig dia a dia, setmana a setmana.