Alcaraz se cita amb la història en una final amb doble premi

La història ja és a només un pas per a Carlos Alcaraz. «La jove sensació d’Espanya», com se’l presenta a Nova York quan surt entre crits de joia i clams a la pista central de l’Open dels Estats Units, ha arribat als 19 anys a la seva primera final d’un gran després de superar aquest divendres el nord-americà Frances Tiafoe en una altra marató per 6-7 (8-6), 6-3, 6-1, 6-7 (7-5) i 6-3. I aquest diumenge a partir de les quatre de la tarda hora local (22.00 a Eurosport), contra el noruec Casper Ruud, es jugarà més que el seu primer títol de Grand Slam.

Qui guanyi es despertarà dilluns com a número 1. I si ho fa Carlitos, el quart espanyol que arribarà a aquesta posició seguint l’estela de Carles Moyà, el seu ara entrenador Juan Carlos Ferrero i Rafael Nadal, serà el més jove de la història i batrà el rècord de 20 anys i 9 mesos que va marcar el 2001 Lleyton Hewitt. Això seria, si és possible, encara més especial que el títol per al d’El Palmar. Perquè «de petit sempre somiava ser el número 1».

Es podria pensar que acariciar aquest somni impressiona, pressiona, fa por, però no és així amb un fenomen que ha mostrat una progressió meteòrica i ha demostrat com es paguen els esforços i el treball en què ell i el seu equip s’han bolcat dins i fora de la pista. I per això Alcaraz, que després de l’última gesta contra Tiafoe assegurava que «és increïble poder lluitar per coses grans», parla amb una convicció tan aclaparadora com aquests moviments a la pista que no deixen ni un mil·límetre per cobrir ni donen mai una pilota per perduda. «No tinc por d’aquest moment. «M’hi he preparat mentalment, físicament i de tot per poder-lo viure». 

Un rival sòlid i amb ganes de revenja

L’única cosa que li fa dir a Alcaraz que aquest número 1 que està tan a prop «alhora és tan lluny» és Ruud, un tennista de 23 anys que ha portat a Noruega fins on no havia arribat mai en el tennis masculí. És sòlid, precís, ràpid, complet de cops. I té bona mentalitat.

El d’Oslo, que va entrar a l’Acadèmia de Nadal el 2018, arriba a una final on es juga el mateix que Alcaraz amb l’experiència d’haver disputat ja aquest any la de Roland Garros, on va ser escombrat pel de Manacor. Es va emportar el que sap que va ser «una bona pallissa», però també va aprendre. «Ara sé a què m’enfronto i estic més preparat», ha explicat. «Aquella experiència em va servir per aprendre. Tinc molta confiança i he millorat molt el meu rendiment en pista dura. M’he guanyat el respecteM’he guanyat dels altres».

Ruud arriba, a més, amb alguna cosa més. Després d’haver caigut en els seus dos partit previs amb Alcaraz, sobre la terra de Marbella l’any passat i aquest any a la final de pista dura de Miami, a Nova York ha fet una promesa: «Buscaré la revenja».

Alcaraz, exhibició d’aguantar

Ruud també diu que ara sap «com s’ha de jugar a cinc sets». Però en això potser ningú ha demostrat més la seva capacitat que Alcaraz, que a Flushing Meadows ha fet una exhibició d’aguantar: ha passat 13 hores i 28 minuts a la pista per superar el duel amb Marin Cilic, el memorable enfrontament amb Jannik Sinner i la gesta contra Tiafoe, un tennista negre de 24 anys que amb una ratxa de somni a Flushing Meadows havia tornat l’esperança al pansit tennis nord-americà, orfe de finalistes i campions des d’Andy Roddick, creant divendres a l’Arthur Ashe una atmosfera només comparable a la viscuda l’últim partit de Serena Williams.

«En els moments clau és quan dono la meva millor versió, i crec que aquesta és la clau per la qual he guanyat vuit dels nou cinquens sets que he jugat en la meva carrera», raona Alcaraz. I no el preocupa «gens» que aquest esforç li pesi en la final. «Estic preparat per poder desplegar un bon tennis malgrat les hores que porto a la pista i haver descansat regular per acabar tan tard».

Aquest dissabte va ser precisament per Alcaraz el dia de «disfrutar i recuperar». Tenia pensat fer un tomb amb la seva família i el seu equip «per esbravar-se», i començar a preparar-se mentalment per a la final.

«Un noi de 19 anys»

Passi el que passi, Alcaraz ja s’ha guanyat el seu lloc. Amb 19 anys, altres que venen darrere, com el madrileny Martín Landaluce, que als 16 anys ha conquistat a Nova York el títol júnior, ja el tenen com a referent. I això dona satisfacció al de Múrcia. «M’alegra saber que, tal com soc, transmeto bons valors».

Parla també «dels joves», com si ell no ho fos. I reflexiona sobre la dualitat. «És veritat que potser he madurat molt aviat, però és el que fa el tennis», analitza. «En els tornejos potser sí que em trobo una mica gran, amb més responsabilitats, però un cop a casa, amb els meus amics, la meva família i la meva gent, em sento un noi de 19 anys». El noi que toca el cel.

 

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA