Deu grans moments de la carrera de Roger Federer

El febrer de 2001 va aconseguir el seu primer títol en el circuit professional amb 19 anys. Va ser a Milà, sota sostre i en pista sintètica. En el camí cap a l’èxit es va desfer de jugadors tan rellevants de l’època com Ivanisevic o Kafelnikov. A la final va derrotar el francès Julien Boutter per 6-4, 6-7 (7) i 6-4. Abans de guanyar a Milà, Federer havia cedit a les dues finals que havia disputat l’any anterior: davant el també suís Marc Rosset a Marsella, i a Basilea davant el suec Thomas Enqvist.

La del 2006 va ser la temporada més brillant del tennista suís en tota la seva carrera. Els números ho testifiquen: 92 victòries (per només cinc derrotes) i 12 tornejos. El llibre de rècords es va anar engrossint en un any en què va guanyar tres títols del Grand Slam i només va cedir a Roland Garros davant Rafa Nadal en quatre sets i després de tres hores de partit. El tennista balear també l’havia batut en els tornejos previs sobre terra a Montecarlo i Roma.

Va tancar amb llàgrimes la final de l’Open d’Austràlia al caure davant Rafa Nadal. L’espanyol va impedir al llavors ex número u mundial guanyar el seu 14è gran, amb el qual hagués empatat amb Pete Sampras. Mesos després, a París, les llàgrimes van ser per al suís d’enorme alegria. Per fi va aconseguir l’anhelat títol, tants anys esquiu, a Roland Garros. Federer va tenir el moment més complicat a semifinals quan es va veure obligat a arribar al cinquè set davant l’argentí Juan Martín del Potro. En aquesta ronda, el suec Robin Söderling li havia aplanat el camí a l’eliminar de manera inesperada Rafa Nadal. Federer va dominar la final amb claredat: 6-1, 7-6 i 6-4.

Dos anys després d’haver perdut el número u de l’ATP, Federer el va recuperar amb la seva setena victòria a Wimbledon. Va arribar després d’eliminar a semifinals Novak Djokovic, líder de la classificació mundial, amb un gran joc en el que va ser el seu primer duel sobre l’herba de Londres. A la final va superar l’escocès Andy Murray, el gran favorit del públic, per 4-6, 7-5, 6-3 i 6-4 en 3 hores i 28 minuts, en un partit en el qual va haver de desplegar-se el sostre per la pluja. Va igualar els set Wimbledon de Sampras i va recuperar el número u dos anys després d’haver-lo perdut el 2010. Tres setmanes després va participar en els Jocs Olímpics de Londres-2012. Va ser l’abanderat de la delegació suïssa i es va penjar la medalla de plata. Murray es va prendre la revenja de la seva derrota a Wimbledon.

Les lesions van començar a fer efecte en el joc del tennista suís, que va anar perdent posicions a la classificació mundial, que dominaven els altres dos membres de l’anomenat Big Three: Rafa Nadal i Novak Djokovic. Però va trobar la via de l’èxit en una competició que se li havia resistit tant com Roland Garros: la Copa Davis. A semifinals es va imposar en els seus dos partits individuals davant Itàlia, decisius per arribar a la final de la competició per primera vegada des del 1992. El duel davant França, com a visitants a Lilla, va adquirir caires dramàtics per les seves molèsties a l’esquena. Federer va caure davant Monfils, però va guanyar el dobles amb Wawrinka i el seu segon individual davant Gasquet. Amb el punt sumat pel seu company a l’altre individual, Suïssa guanyava la primera enciamera de la seva història.

La carrera de Federer havia mostrat signes de declivi en les temporades anteriors, però aquell any va fer un gir propi dels elegits. En el primer Grand Slam de la temporada, a Austràlia, va sumar el seu 18è gran al derrotar Nadal. Va tornar a coronar-se en una gran cita després de tres finals perdudes davant Djokovic, dos a Wimbledon (2014 i 2015) i a l’Open dels EUA (2015). Amb 35 anys es va convertir en el jugador més veterà en guanyar un Grand Slam, per darrere de Ken Rosewall que va guanyar amb 37 el 1972, també a Austràlia. Més impactant va ser encara el seu vuitè triomf a Wimbledon, rècord del torneig. Ho va fer, a més, sense cedir ni un set.

La xifra rodona de 20 triomfs en els quatre grans va arribar el 26 de gener del 2018 a Melbourne. El suís va superar en una disputada final el croat Marin Cilic en el que va ser el seu sisè títol a l’Open d’Austràlia, amb la qual cosa igualava el rècord de l’australià Roy Emerson i Novak Djokovic. Mesos després va tornar a dalt de tot del rànquing mundial amb la seva victòria a Halle. Als 36 anys i 195 dies d’edat es va convertir en el número u del món ATP més veterà en la història. 

Va ser el 2019 l’any de la seva final perduda davant Djokovic a Wimbledon: la més llarga de la història i en la qual el suís va tenir dues pilotes de partit amb 40-15 al seu favor en el desempat del cinquè set. El seu palmarès va arribar aquella temporada als 103 títols a Basilea, la seva ciutat natal, al guanyar a la final l’australià Álex de Miñaur. Es va proclamar campió per desena vegada del torneig. L’últim d’un palmarès enlluernador.