Entrevista amb Carlos Alcaraz: «Soc una persona ambiciosa que vol ser la millor del món»

Ningú diria que en aquesta casa hi ha el campió de Wimbledon, si no fos pels diaris del dia escampats sobre la taula del menjador o la copa daurada que presideix la sala d’estar. Carlos Alcaraz encara no ha mirat si el seu nom hi està gravat. «Ja ho faré», assegura relaxat. Ha dormit poc. Després de la final va passar una marató d’entrevistes abans d’anar al sopar dels campions que tradicionalment organitza l’All England Tennis Club de Londres per homenatjar els guanyadors i rebre’ls com a nous membres del club en presència d’antics campions i socis.

Aquest any es va fer a les instal·lacions del club. Li va agradar. «És una tradició especial, bonica i única», diu el dia després d’haver revolucionat el tennis i l’esport amb el seu triomf. No ho sembla. Se’l veu relaxat, tranquil, vestit amb una jaqueta de xandall blanca, pantalons curts de Michael Jordan però sense aquesta gorra de hípster amb la qual apareixia en les rodes de premsa. «Em va portar sort», diu.

Mentre parla amb EL PERIÓDICO, del Grup Prensa Ibérica, el seu germà petit juga a bàsquet a l’entrada de la casa i els seus pares, Carlos i Virginia, carreguen les maletes per viatjar a Múrcia a la tarda, en un vol directe, privilegi de campions. Juan Carlos Ferrero i la resta de l’equip ja han marxat abans camí de València. Un veí para el cotxe davant el domicili per felicitar el pare i demanar-li una foto. «Ens hi hem d’anar acostumant», somriu tímid però orgullós.

¿Qui és Carlitos Alcaraz? Un noi molt senzill, normal, tot i que la gent el vegi fent història com a Wimbledon. Un noi ambiciós que sempre ha volgut aconseguir el seu somni que és ser tennista professional, ser el millor del món, guanyar Grand Slams... Algú que persegueix i lluita pel que estima. Em considero una persona, un noi de 20 anys, senzilla amb moltes coses per aprendre, madurar.

¿Sembla que ho està aconseguint? La veritat sembla que soc en el camí correcte.

¿Ha dormit amb la copa? La copa era a sota i jo he dormit a dalt. No vaig fer com Messi que va dormir amb ella, però no descarto fer-ho.

Ja coneixia la central d’altres vegades ¿Què va sentir el dia de la final, abans d’entrar darrere de Djokovic? No gaire, la veritat. No estava nerviós. L’únic impactant va ser veure la pista plena, sense un seient lliure. Això sí. I que tota la gent cridés em va emocionar una mica.

¿Es guarda els seus sentiments? Soc una mica reservat, tot i que no ho sembli. Em costa expressar els meus sentiments.

¿Quan es va veure guanyador? Quan vaig guanyar el tercer set vaig sentir que era capaç de poder guanyar. Evidentment era davant Djokovic i podia passar qualsevol cosa. Però de la manera que ho vaig fer, em vaig dir: «Puc, puc fer-ho».

¿Quins punts destacaria? La resta paral·lela de revés del ‘tie-break’ que em va donar el set. El ‘passing’ de revés per fer ‘break’ en el cinquè set i l’últim punt, la volea.

Djokovic ha dit que vostè era una barreja del Big Three, però amb 20 anys. És una bogeria. Que ho digui algú com Djokovic, un ídol, un dels millors de la història. Algú que quan vaig néixer ja estava guanyant títols entre els millors del món digui una cosa així sobre tu, d’aquesta manera, és una meravella.

 ¿Si l’hagués guanyat a Roland Garros hauria canviat la situació a Wimbledon? Possiblement sí, però això mai se sap. Després d’allò de Roland Garros estic més orgullós del que he fet, d’aprendre d’aquesta experiència.

 ¿I si arriba a perdre? Si hagués perdut estaria igual d’orgullós.

¿Com sap guanyar Djokovic a Wimbledon? És un somni fet realitat. Sempre és important guanyar-lo a qualsevol pista però a Wimbledon ho fa molt especial per aconseguir-ho en una pista on portava quatre títols seguits i 10 anys imbatut. On és una llegenda.

Abans del partit, ¿què li va dir Ferrero? Vam parlar de tot, de tàctica, de com gestionar el partit però el més impactant va ser quan em va preguntar: «¿Aquest és el teu somni?, doncs s’ha d’anar a buscar aquest somni. No és hora de tenir por. Tu has nascut per estar en aquest tipus de situacions i compliràs el teu somni».

¿I després quan es van abraçar a la llotja? Va ser una cosa única abraçar Juanqui. Reflecteix el respecte que ens tenim, l’important que som l’un per a l’altre pel que hem aconseguit. No només nosaltres dos també Toni [Antonio Cascales, entrenador de Ferrero] que també és molt important per a mi. Veure’ls allà, emocionats va ser meravellós.

Ha jugat només 18 partits en herba i ja té el doblet a Queen’s i Wimbledon. No està malament... Una bogeria. Una cosa inesperada. Em costa saber que ho he aconseguit. És una cosa increïble i que no esperava aconseguir ara mateix.

En cinc anys ha entrat al firmament tennístic com un Sputnik. Del 500 mundial ha saltat al número 1 i ja té dos Grand Slams. ¿Què ens espera amb Carlitos? No ho sé. Una carrera plena d’èxits. Al final és un llibre en el qual cal anar escrivint a poc a poc. Espero que a nivell mental, físic, em respectin la lesions. Estar bé mentalment per poder complir el meu somni. Ser allà, jugant bé a tennis i que d’aquí cinc o deu anys s’hagin multiplicat, per no sé en quin número, els Grand Slams, les setmanes de número 1, els títols... Tan de bo passi això.

Ja té l’Open dels Estats Units, és el número 1 i ha guanyat Wimbledon, ¿quin li ha fet més il·lusió? És complicat elegir. Sempre vaig voler ser número 1, però guanyar Wimbledon és una cosa superespecial. Ho somiava des de petit. Volia guanyar tota mena de tornejos però a mesura que he crescut li he donat més valor a Wimbledon pel que suposa, pel seu prestigi i el que és.

 La seva victòria a Wimbledon diuen que suposa el relleu a una generació, l’arribada del futur tennis. Pot ser que siguem davant nova era, però mentre hi hagi Rafa i Djokovic aquest debat ha d’esperar. Cal disfrutar d’aquestes llegendes, quan arribi el moment i espero que sigui molt llunyà tornarem al debat.

El seu tennis entusiasma. ¿Com el definiria? El meu estil es basa a fer cops que ningú espera. Intentar el dificil sempre. No tenir por. Gràcies a això soc el que soc. Pels cops inesperats, per la creativitat.

 

I després de Wimbledon, ¿què? Descansar. Intentar recuperar el cos. Seguir el nostre camí i guanyar a cada torneig que vaig. Soc molt ambiciós.

¿Algun desig especial fora del tennis? Seguir com soc. Creixent com a persona. Tenir la gent que estimo al meu costat. Sobretot que la meva família estigui bé. Que pugui disfrutar d’ells.

 ¿Deuen estar realment orgullosos? Estan molt contents, però som molt senzills. Al meu germà petit, que va ser en el sopar oficial al meu costat, li vam dir: «Algun dia tu seràs allà». I ens va respondre: «l’any que ve perquè Carlitos el tornarà a guanyar». Aquest triomf és un somni per a tothom i de tots. El millor record és estar tots junts, fent passejos. Disfrutant. El dia abans de la final estàvem tots jugant a bàsquet, amb moltes rialles. Em va ajudar molt a estar tranquil, treure’m els nervis i la pressió. Potser al final m’ha faltat estar més amb els meus. Sentir-me campió amb ells.

Notícies relacionades

Carlitos Alcaraz és déu i Déu ho sap

Alcaraz entra en la història de Wimbledon tombant Djokovic