Billie Jean King, 50 anys de la revolució per la igualtat en el tennis

El més semblant a la reialesa que tenen els Estats Units, i més en una ciutat progressista com Nova York, són els Obama. Però dilluns a la nit l’expresident i Michelle Obama van acudir a la primera sessió nocturna de l’Obert dels Estats Units per presenciar, i en el cas de l’exprimera dama participar-hi, l’acte d’homenatge organitzat a una altra reina, Billie Jean King, amb permís de Carlos Alcaraz i Novak Djokovic, la gran estrella d’aquesta edició del torneig.

Today I was honored to celebrate @BillieJeanKing and the 50th anniversary of equal prize money at the @USOpen. Billie Jean didn’t just change tennis — she changed the future on and off the court for women and girls in the decades since. pic.twitter.com/w1BtovAWpu

— Michelle Obama (@MichelleObama) 29 de agosto de 2023

La californiana que al novembre complirà 80 anys, propietària de 12 grans individuals i 16 en dobles, no només dona nom al centre nacional de tennis novaiorquès. És també llegenda i mite, la pionera que fa cinc dècades va lluitar, i va triomfar, per aconseguir que la federació nord-americana de tennis (USTA per les sigles en anglès) trenqués un sostre de vidre i el 1973 igualés per primera vegada l’import dels premis per a les dones i els homes a l’Obert nord-americà.

Era una fita que cap esport havia vist abans, i una cosa que els altres grans tornejos del tennis trigarien encara més de tres dècades a completar (Austràlia no va imposar aquesta paritat fins al 2001; Roland Garros, fins al 2006, i Wimbledon, l’últim, fins al 2007). I la ferma i estratègica baralla que va lliurar King per aconseguir-ho ha assentat el seu estatus icònic.

 

Història d’una lluita

Aquesta baralla no va començar a Nova York. Ja el 1968, quan va guanyar el primer Wimbledon de l’era Open, King va veure «totalment injust» rebre 750 lliures en lloc de les 2.000 que es va emportar Rod Laver. Va decidir organitzar-se. Es va aliar amb les també tennistes Rosie Casals i Nancy Richey, i amb l’ajuda de Gladys Heldman, editora de ‘Word Tennis Magazine’ i mare de la tennista Julie Heldman. I van fer el pas d’anar més enllà d’amenaces de boicot a competicions com una on els homes rebrien compensacions 12 vegades més grans que les dones, i van organitzar el 1970 el seu propi torneig.

Tot i que les amenaces de l’USTA i d’organitzacions internacionals van dissuadir moltes tennistes de l’era de sumar-s’hi, King, Casals, Richey i Heldman, així com Valerie Ziegenfuss, Judy Dalton, Kerry Melville Reid, Peaches Bartlowicz i Kristy Pigeon, van iniciar amb una compensació d’un dòlar la competició a Houston. I el circuit que va llançar aquest grup conegut com «les nou originals», el Virginia Slims, va plantar la llavor per a la fundació de la WTA.

La revolució sens dubte havia començat i una de les seves victòries més grans arribaria en aquest 1973 a Nova York. L’any anterior, quan el Congrés dels EUA va aprovar el títol IX, que prohibia la discriminació per sexe a les escoles, King es va indignar perquè el guanyador masculí, Ilie Nastase, rebés 25.000 dòlars, 15.000 més que ella, també campiona. I amb el vas de la paciència ple, King va amenaçar amb un boicot per a la següent edició. Alhora, va treballar entre bambolines per aconseguir un patrocinador que igualaria la compensació. I així va aconseguir que fa 50 anys l’Obert estrenés el premi paritari.

 

«Molt més gran que un xec»

Aquesta lluita, i aquesta victòria, van contribuir que King es guanyés el seu merescut lloc als annals de la baralla per la igualtat, un espai que va continuar consolidant gràcies a l’establiment el 1974 de la Women’s Sports Foundation, al seu activisme pels drets LGTB des que el 1981 es va fer pública la seva homosexualitat (una cosa que al seu dia li va fer perdre molts dels seus espònsors) o ara amb inversions en equips femenins. I a Nova York, com va recordar en el seu discurs de presentació de King Michelle Obama, el que s’està homenatjant «és molt més gran que un xec per als campions», aquest any a l’Obert un de tres milions de dòlars tant per a la guanyadora com per al guanyador.

L’ex primera dama va recordar en la seva intervenció «la batalla dels sexes», l’històric partit que King va jugar (i va guanyar) el 1973 contra Bobby Riggs, un home que, com va criticar Obama, s’atrevia a dir que «el lloc de les dones és el dormitori i la cuina, en aquest ordre». I per això va emmarcar els èxits de King en una lluita més àmplia. «Això tracta de com són vistes i valorades les dones en aquest món», va dir Obama. «Hem vist com de ràpid avanços com aquests poden perdre’s si no som conscients i estem vigilant, si no continuem recordant i defensant i organitzant i alçant la veu i, sí, votant».

Notícies relacionades

Obert dels EUA: Coco Gauff es fa gran a Nova York

Medvédev es fa gegant i deixa Alcaraz sense final en l’Obert dels EUA

«Billie Jean ens ensenya que quan som en un dilema, tots tenim una decisió per prendre», va dir també Obama. «Podem quedar-nos esperant i acceptar el que se’ns dona o podem defensar els nostres drets, utilitzar les plataformes que tinguem per parlar i lluitar per protegir els avanços que hem fet, i igualar el camp de joc per a totes les nostres filles i les seves filles».

La mateixa King, predecessora d’altres lluitadores de la igualtat en l’esport nord-americà com Venus Williams o Megan Rapinoe, que es va veure celebrant amb la selecció espanyola femenina el seu triomf en l’últim Mundial, va deixar el seu propi missatge, sempre combatiu. «Celebrem avui, però la nostra feina és lluny d’estar acabada», va proclamar King, conscient que en el circuit femení del tennis, i més allà de la pistes, encara queda molt per recórrer per tancar bretxes. I abans que la cantant Sara Bareilles li dediqués una versió de ‘Brave’ (Valenta), King va triar per tancar la seva ovacionada intervenció una cita de Coretta Scott King, la viuda de la llegenda de la lluita pels drets civils Martin Luther King: «La lluita és un procés que no acaba. La llibertat mai s’acaba de guanyar. S’aconsegueix i es guanya en cada generació».