Alfredo Vega: «Que la gestió de l'aigua estigui en poder de l'Administració pública és una garantia»

Tot i que fa només un any i tres mesos que és alcalde, Alfredo Vega (Motos, Guadalajara, 1957) es coneix fil per randa l’Ajuntament de Terrassa, també físicament, ja que el presenta com si estigués en un segona casa –era regidor des de 2007, després de tota una vida com a professor. Va arribar a màxim responsable de l’administració municipal de la tercera ciutat catalana de forma inesperada, quan Jordi Ballart va deixar l’alcaldia en protesta pel recolzament del PSOE a l’aplicació de l’article 155 que suspenia l’autonomia de Catalunya. A més, Vega va haver de refer gairebé tot el grup municipal socialista, ja que cinc edils més van acompanyar Ballart en la seva marxa. Ara, Alfredo Vega haurà de bregar amb ell en les pròximes eleccions municipals. No obstant, més enllà de les repercussions locals de la crisi catalana, el mandat el defineix la recuperació de la gestió directa del servei de l’aigua, que feia 177 anys que era en mans d’una empresa privada.

---

P. Vostè va accedir a l’alcaldia, el novembre passat, de forma inesperada, arran de la marxa de Jordi Ballart. ¿Com recorda aquell moment ara, un any després?

R. Va ser dolorós, difícil, perquè hi ha persones de la ciutat, molt significatives, com Josep Rull –amb qui m’uneix una amistat–, involucrades en els fets. Ell o Lluís Puig són persones de la ciutat i això ens interpel·la directament. La dona de Rull, a més, era companya nostra al Govern. L’1 d’octubre per si mateix va ser tranquil: a Terrassa qui va voler va votar sense problemes. Però quan es va anunciar l’aplicació de l’article 155 sí que tot va ser molt difícil. Hi va haver molta tensió. Nosaltres vam mantenir l’actitud que ni volíem DUI ni 155. Ens identificàvem, i així es va expressar l’anterior alcalde, amb l’actitud que va adoptar el president Montilla, com a senador, que es va absentar de la votació.

Després va venir la ruptura amb el PdeCAT, perquè aquella setmana ells van dir que se n’anirien. Van trencar i llavors nosaltres esperàvem pactar amb els comuns, que feia un any que deien que, si passava això, ells entrarien a governar amb nosaltres. Però això no es va complir. Llavors s’entreveia una moció de censura que finalment vam evitar amb la sortida de l’altre alcalde. I en aquell moment el meu grup va pensar que jo era la persona per tirar endavant la situació, amb la qual cosa... em vaig trobar d’alcalde.

Em vaig trobar en aquesta responsabilitat; era un escenari que ni vaig buscar ni era la meva ambició personal. Això no treu que ho faci amb la màxima il·lusió i honor, però també amb la màxima responsabilitat. Certament, muntar un equip nou a 18 mesos d’eleccions no va ser fàcil. Però allà som, lluitant i intentant que la ciutat vagi endavant, la meva màxima prioritat. Sempre dic que per davant de l’alcalde hi ha la ciutat.

P. ¿Ha tingut algun contacte amb Jordi Ballart des d’aleshores?

R. Als dos o tres dies va venir a recollir coses al despatx però no, no hem tingut contacte. Penso que hi ha moments que marquen i visions diferents de la política. Si generes un projecte, en els moments difícils és quan més et necessiten. Jo pensava que en un moment així, deixar la ciutat sense Govern d’un dia per a l’altre... em semblava que per responsabilitat no podia deixar que això passés. La ciutat necessitava que l’Administració més pròxima li donés confiança. Per això no me’n vaig anar. Per a mi era un tema de consciència i responsabilitat. Realment, aquells dies d’octubre són dels moments més difícils com a país que hem viscut els últims 40 anys.  

P. Tenint en compte que únicament fa un any que és alcalde, malgrat que anteriorment ja era un regidor important de l’equip de govern, ¿com valora aquesta última part del mandat?

R. Jo ja coneixia molt bé l’Administració: soc en política des del 2007. Però, evidentment, quan ets alcalde intentes adaptar-te a l’esperit de l’alcaldia i transmetre als teus la teva manera de fer política. Jo vinc del món educatiu i m’agrada el diàleg i el pacte; soc una persona pactista.

M’agrada posar a la ciutat per davant de tot, fins i tot de l’alcalde, amb una visió global: quan governes no ho fas només per als teus, cal tenir una visió no sectària. Això és el que intento transmetre en un equip de 8 regidors, dels quals 6 els vaig incorporar fa un any; el repte no ha sigut menor.

Malgrat això, a la ciutat ha funcionat el diàleg, que és qüestió de tothom: el 2017, quan ens vam quedar durant 15 dies sense alcalde i van marxar els altres regidors, vam tenir la capacitat d’aprovar pressupostos en un govern amb 9 i aquest any hem aprovat ordenances i pressupostos. Això és bo per a la ciutat i estic raonablement satisfet perquè des dels altres grups també s’ha entès i hi ha hagut grups que han estat disposats a afegir aquesta responsabilitat.

P. ¿Fins a quin punt ha frenat la ruptura interna de l’any passat l’execució de les grans idees del mandat?

R. Ha dificultat, sí. A un no li agrada haver de passar per aquí; vam haver d’incorporar persones noves. Som una ciutat molt gran i la gent necessita experiència per poder fer la feina. ¡Però déu n’hi do! Com jo havia sigut un dels artífexs del pla de mandat, el coneixia bé. Sí que han canviat coses, algunes a millor i d’altres s’han alentit, però, en general, s’han complert les expectatives.

Es va elaborar un pla de treball al qual es va afegir el PDECat, amb 115 propostes; actualment estem al voltant d’un noranta i una mica més per cent de compliment, la resta s’acabarà complint, excepte tres o quatre coses. Això també té a veure que les polítiques municipals estan lligades, en molts casos, a les de l’Estat i la Generalitat, quan no ha sigut el seu moment més brillant. I això, esclar, ha afectat els municipis. Les administracions locals hem patit les conseqüències.

P. La gran fita d’aquest mandat a Terrassa és la recuperació de la gestió directa de l’aigua, un servei que fins ara deixava una empresa privada, a través de Taigua, que va començar a funcionar el 10 de desembre passat. ¿Ha valgut la pena l’esforç, que ens consta que ha sigut ingent?

R. Crec que sí: hi havia una voluntat política majoritària per a la municipalització de la gestió. A ple segle XXI, que l’aigua sigui en poder de l’Administració pública per a mi és una garantia, ja que segurament és el bé més indispensable per a la vida. Per això la mirada prioritària es fa posant els criteris de bé comú per sobre del legítim benefici econòmic a què aspira una empresa privada.

Una altra cosa que ens preocupava era garantir els llocs de treball. Per això s’ha consensuat i els treballadors [de l’anterior empresa] estan conformes. Finalment, també és important destacar que a Espanya no teníem gaires experiències de grans ciutats que hagin fet processos així; no obstant per exemple a Valladolid sí que sabien que el traspàs de l’aigua havia sigut dolorós. Era una preocupació important. 

Cal tenir en compte que Terrassa feia 177 anys que tenia gestió privada de l’aigua, i, per tant, revertir un procés així no ha sigut fàcil, però finalment vam aconseguir un diàleg de confiança i lleialtat mútua, que és el que no havíem tingut amb l’empresa. Avui, la majoria de la ciutadania no és conscient que avui Taigua és qui gestiona l’aixeta de casa seva, i per a mi això és una gran notícia.

 

P. ¿Però es correspon el resultat final amb l’objectiu inicial, malgrat haver hagut d’absorbir de facto

R. Aquest servei té una dificultat extraordinària: cal donar-lo les 24 h els 365 dies a l’any i sense talls. L’Administració pública té moltes limitacions, per la qual cosa el pacte amb l’empresa era imprescindible per no deixar el servei sense atendre. Finalment, hem hagut de convenir serveis de manera transitòria però això, amb el temps, s’anirà normalitzant. La meva aspiració era la fotografia actual: sense talls ni problemes de subministrament, ni a la ciutadania ni a les empreses. Hi continua havent algunes incidències, però les normals, i es tracten igual que fa un any; s’arreglen com fins ara.

P. ¿Però exactament què guanyen els ciutadans de Terrassa amb el canvi? ¿L’aigua farà més bon gust o serà més barata?

R. Jo aquí diria quatre coses importants. La primera, que al gener es posarà en marxa l’Observatori de l’Aigua, on hi haurà participació ciutadana i total transparència sobre tot el que envolta l’aigua. Cal admetre que l’aigua a Terrassa no és cara, comparativament amb ciutats com la nostra, tot i que també és així perquè el preu està congelat des del 2015, l’any en què l’ajuntament ja no va aprovar les tarifes que proposava l’empresa.

Ara bé, històricament l’aigua a Terrassa té dos problemes, dos costos ocults. Un és el gust. L’aigua aquí fa mal gust, ho sap tothom. I el segon és que té molta calç, i la calç escurça, d’una manera significativa, la vida dels electrodomèstics. El benefici de la gestió pública es podrà veure a l’intentar revertir aquests efectes negatius a través d’un pla d’inversions; si optem per millorar el gust, això té un preu que haurà d’assumir el ciutadà, però probablement serà un cost menor al dels carros plens d’aigua que portem tots quan anem al supermercat. 

P. ¿Però han calibrat bé fins a quin punt té sentit aquesta decisió, des d’un punt de vist del ciutadà corrent?

R. La participació, la transparència, el sentit de dret humà, la capacitat de sensibilització mediambiental... l’aconsegueixes quan acostes el servei a la ciutadania. I això, fins ara, les empreses privades no ho han fet. Les administracions sí podem fer-ho. És la manera d’aconseguir la conscienciació que l’aigua és un bé comú i un dret de tots i totes. Amb una gestió privada, i per tant més opaca, perquè això cal admetre-ho... és molt difícil d’aconseguir. 

P. Un altre tema en què van ser pioners va ser en multar les entitats financeres que no donessin ús a pisos buits. ¿Quin és l’escenari actual?

R. Les multes van començar en un moment en què aquesta ciutat patia desallotjaments diàriament i tenia molts pisos buits en mans dels bancs. Aquesta paradoxa, que no aconseguíem resoldre via conscienciació, provàvem de resoldre-la via multes, intentant que els bancs negociessin. En aquests moments seguim amb el problema d’una manera molt persistent: encara tenim molts desallotjaments pel tema dels lloguers. I tenim molts pisos buits.

La consistència que vam tenir en primera instància en els tribunals, que ens van recolzar, en segona instància es va esvair i ara anirem al Tribunal Constitucional, ja que creiem que tenim capacitat de guanyar. L’objectiu no és tant multar els bancs, sinó resoldre la injustícia de tenir pisos buits i gent al carrer. Veurem què acaba dient el Constitucional; nosaltres hem demanat moltes vegades un aclariment per posar en clar la competència dels ajuntaments i així poder intervenir i ajudar les persones per a les quals aquesta situació és un drama.

P. Per cert: és curiós perquè vostès, governant fins a l’any passat amb el PDECat, han acabat aplicant en dos camps importants –aigua i vivenda– polítiques molt d’esquerres. ¿Li han dit que sembla un alcalde de Podem?

R. (Riu) No és el meu estil però allò de l’aigua... crec que el canvi anirà bé. Això no vol dir que sigui la panacea; la gestió pública té els seus problemes, però crec que aquesta transparència és bona. El tema de la vivenda ha sigut qüestió de les circumstàncies. Terrassa continua tenint un problema greu, molt greu, en aquest aspecte. Avui dia molts joves no poden accedir a una vivenda, hi ha gent que té vivenda però a la qual se li esgoten els lloguers... és una situació que pateix la ciutadania.

I sí, quan governàvem amb el PDECat, ideològicament compartíem les solucions en relació amb aquesta última problemàtica, tot i que no en el tema de l’aigua. Segurament en un parlament la ideologia juga més, però aquí, quan et truquen cada dia pels desallotjaments... les coses agafen una altra dimensió. 

P. En relació amb el PDECat de Terrassa, parlava vostè fa un moment de Josep Rull. ¿L’ha visitat a la presó?

R. Sí, l’he visitat. Hem sigut rivals polítics però teníem una empatia personal i crec que una amistat sana i cordial. En relació amb els càrrecs dels que se l’acusa sempre ho he dit –abans de ser alcalde i també ara– que l’acusació del delicte de rebel·lió, tot i que jo no soc jurista i parlo com a ciutadà, la trobo extralimitada. La presó preventiva, veient com estan les coses a Espanya, crec que és també excessiva. M’agradaria que el Josep fos al carrer i que al seu torn donés compte d’aquelles decisions que es van prendre al Parlament fa ara gairebé un any i mig. Decisions, per cert, que si jo les prengués des d’aquí seria la mateixa Generalitat la que m’avisaria que podria estar cometent una il·legalitat... i esclar, hauria d’afrontar la responsabilitat que se’n derivés. Jo crec que en política cal assumir les conseqüències de les decisions que prens. De tota manera, puc garantir que Josep Rull és una persona de pau, una persona a qui no veig fugint, certament. És tot excessiu.

P. ¿Com està en aquests moments la relació institucional entre l’Ajuntament de la tercera ciutat catalana i la Generalitat?

R. Doncs la veritat és que hi ha moltíssima relació perquè durant un període hi ha hagut falta de govern a la Generalitat. En aquests últims temps estem veient com la ciutadania comença a sortir i reclamar que s’han de millorar la salut i les pensions, que cal acabar amb la precarietat laboral, que s’han de millorar les polítiques de vivenda... Ens hem reunit, per exemple, amb el conseller Bargalló, d’Educació, perquè allà hem tingut un retrocés molt gran. Nosaltres hem assumit moltes de les carències d’inversió en els centres educatius perquè pensàvem que l’educació és el futur, però esclar, no podem sufragar indefinidament competències que no tenim. Estic parlant, per exemple, de les ‘escoles bressol’, on hem perdut de l’ordre de més de 5 milions d’euros que abans aportava la Generalitat. 

Hi ha conselleries on trobo una certa connexió per treballar junts i n’hi ha altres amb les quals la relació no és tan positiva, però evidentment penso que els responsables polítics tenen l’obligació de parlar i d’entendre’s. També m’he reunit també amb el president Torra; va venir a aquest despatx i li vaig posar sobre la taula totes les necessitats de la ciutat.

P. ¿Què opina de la proposta de l’alcalde de Sabadell, Maties Serracant, de dibuixar una regió metropolitana del Vallès per fer de contrapès a l’àrea metropolitana de Barcelona?

R. Amb Maties Serracant hi tinc una bona relació personal, però aquesta visió no la compartim: jo crec que generar una segona àrea metropolitana al Vallès davant una gran àrea metropolitana que ja existeix... és una batalla que no sé si està perduda però que no té gaire sentit. Jo tot el que sigui col·laboració en l’àmbit del Vallès estic disposat a estudiar-la, però plantejar aquest contrapès... ni té sentit ni segurament tindria èxit, perquè al final parlem d’un milió de persones davant de quatre i mig. Sabadell, Terrassa, Granollers... jo diria que el 80% de la seva interrelació és més amb tot l’àrea metropolitana que no al mateix Vallès; funcionem com una gran regió metropolitana i això es pot veure en l’intercanvi de persones, de mercaderies, de serveis... la mirada ha de ser global. Això no significa que sigui fàcil, però segur que crear una altra administració, un altre nivell administratiu... no és la solució. Ja tenim massa administracions superposades.

A Barcelona poden arribar a determinades inversions o demandes d’inversions i pot ser que no hi tinguin terra disponible i potser aquest terra sí sigui a Terrassa o a Mataró... Hem de deixar de competir entre nosaltres i aplicar una visió global perquè avui la Lliga es juga a nivell mundial, només cal veure què passa amb les grans ciutats i el seu entorn. Nosaltres anem amb retard, en aquest sentit. Parlant d’infraestructures: encara estem discutint per on anirà la B-40 entre Terrassa i Sabadell...

¿Quins són els grans reptes que es planteja de cara al mandat que ve? ¿Pensa a recuperar la gestió directa d’algun altre servei municipal externalitzat?

La remunicipalització de l’aigua no era fàcil, per tant de moment farem bé el que gestionem. Després podem plantejar-nos-ho, però de moment aquesta no és la intenció. En aquest moment penso que tenim reptes molt importants. En primer lloc, s’ha produït una millora econòmica en termes macroeconòmics, hi ha una millora significativa, però és cert que no ha arribat encara a la ciutadania, amb la qual cosa nosaltres hem dedicat moltíssims diners i moltíssim recursos de la ciutat a pal·liar la situació d’injustícia social, que avui és molt pitjor que el 2007-2008, quan va començar la crisi. 

És a dir, sí, hem sortit de la crisi, però ho hem fet amb uns nivells d’injustícia social molt superiors, per tant aquí hi ha una dinàmica que s’hauria de corregir, que majoritàriament suportem les administracions locals i que a més no ho podem fer indefinidament. El tema de l’ocupació és vital, esclar. A Terrassa, tot i que continuem tenint aturats, la xifra global ha disminuït pràcticament a la meitat, ara som al 12%... però queda molta gent a l’atur. Aquest és per a mi un tema prioritari: ¿com enfoquem un moment de canvi econòmic en tot el que és la robotització i les indústries 4.0? Hem de procurar que la nostra indústria sigui competitiva a nivell internacional i així crear riquesa per després repartir-la millor.

També tenim grans dèficits en infraestructures, com la B-40 o la carretera que arriba Martorell, que tothom coneix com “la carretera dels revolts”; seguim amb problemes amb les línies ferroviàries, som una ciutat molt gran i necessitem algunes estacions de tren més; tenim un problema de vivenda molt important al qual li haurem de donar una resposta, que segurament passa també per efectuar una inversió pública molt potent i tenir així un parc de lloguer; volem continuar apostant per l’educació perquè tot i que som una ciutat universitària potent continuem amb problemes d’abandonament escolar, de segregació en les etapes d’escolarització obligatòria... Tot això ho hem de fer el conjunt de les administracions, amb complicitat, perquè una sola administració difícilment ho podrà resoldre tot.  

P. Les pròximes eleccions vostè serà el candidat del PSC i ho farà contra el mateix Jordi Ballart, que s’hi presentarà amb una plataforma municipalista més enllà dels partits. ¿Fins a quin punt serà estrany per a vostè enfrontar-se amb algú que fins fa molt poc era un company de partit i de govern?

R. És una circumstància que ni he buscat ni hauria desitjat, però de vegades la política té aquestes coses. Ara bé, jo crec que la tercera ciutat de Catalunya difícilment es pot governar des de plataformes individualistes. Dit això, jo li tinc tot el respecte i per a mi serà un competidor més. La veritat és que som un ajuntament molt atomitzat, amb set grups, i evidentment si es presenten ell i també Vox, ja veurem com queda el mapa polític. Per a mi hi ha una preocupació de fons que és que moltes vegades es diu que les majories absolutes no són bones, però jo crec que les minories absolutes tampoc. Al final la política pot acabar governant el manteniment de la ciutat, però és que la política té també la funció de preparar el futur, que va molt més enllà. I per fer-ho s’ha d’arriscar i per poder fer-ho... cal tenir majories.

Notícies relacionades

Terrassa assumeix definitivament la gestió pública de l'aigua

Un home pendent de ser desnonat se suïcida a Terrassa

Ho hem vist aquest mandat: aquesta atomització política ha generat que hi hagi ciutats aprovant pressupostos municipals per la porta posterior, però després no han tingut la capacitat de situar les ciutats al mapa en un moment en què el món està canviant constantment. En moments com els que som, en què hi ha grans canvis econòmics, és quan més es necessita la política. Aquí a la ciutat hi ha projectes com el parc audiovisual que ara serien impossibles de posar en marxa, per entendre’ns. Però crec que les ciutats necessiten aquestes apostes i aquests riscos i això necessita consensos amplis, i difícilment es podrà aconseguir amb aquesta atomització. El pròxim mandat serà molt important la cultura del pacte i el diàleg, sinó difícilment les ciutats aniran endavant.

Més notícies de Terrassa