Orgull de: Terrassa (6)
La Mola: el símbol de Terrassa i el Vallès on el menjar puja transportat en mules fins al cim
El restaurant, ubicat a 1.104 metres d’altitud de la gran muntanya, signe identitari egarenc, proveeix el seu menjar a través del transport dels animals
Any a any, el punt més alt de la comarca catalana és motiu d’ascensions que celebren la cultura popular, des de misses fins a festes passant per balls
Trabuc, Lluna, Romera, Nina, Morena, Orus, Barrufa i Merlí són les encarregades de proveir d’aliments i beguda el restaurant de la Mola, gran muntanya situada al punt més alt de la comarca del Vallès Occidental, 1.104 metres d’altitud. No són uns empleats qualssevol: tenen quatre potes i no cotitzen a la Seguretat Social. «Són intel·ligents com un cavall i tranquil·les com un burro», diu David Vallhonrat, mulater del restaurant.
La tradició de transportar en mules els queviures del restaurant es remunta a la dècada dels seixanta. Des d’aleshores, aquests animals han sigut part imprescindible de la cadena de treball perquè els plats arribin a la taula dels comensals.
Malgrat que perpetuar aquesta metodologia de transport en ple segle XXI pot semblar una pràctica ancestral, no es tracta d’un caprici. No hi ha accés rodat fins al restaurant i l’única via terrestre és el mateix sender pel qual transiten els excursionistes.
«El camí és estret, però el que el converteix en realment difícil és que hi ha zones que són pedregars. Hi ha roques de mig metre per les quals t’has d’enfilar i amb cotxe això resultaria impossible», explica Vallhonrat, que descarta l’opció de l’helicòpter tal com els ha proposat la Diputació de Barcelona perquè «no és una alternativa viable econòmicament».
El dia a dia de la jornada laboral
La jornada laboral dels equins és de dimarts a divendres i comença a les 10.00 h des del cim. En el seu primer viatge transporten residus i altres estris que descendeixen en poc més d’una hora fins a Can Pobla. Una vegada allà, dipositen la mercaderia en un magatzem del restaurant que els serveix de camp base d’operacions. Allà és també on el proveïdor els fa entrega del menjar i beguda que les mules hauran de suportar als seus lloms fins a tornar al restaurant. En total, el gènere pot arribar a pesar fins a 100 kg, càrrega que ha rebut crítiques d’entitats animalistes malgrat que els seus cuidadors defensen que les mules estan preparades per a aquestes tasques.
Per estrany que sembli, Vallhonrat exposa que el trajecte de tornada, és a dir, l’ascendent, sol ser més ràpid que el d’anada. «Quan baixem, anem més lents perquè no volen marxar de casa», afirma. Pel camí topen amb molts excursionistes i i es desencadenen reaccions variades.
«Hi ha gent que sap que existia però que no ho havia vist mai; hi ha gent que creu que és un espectacle i els crida l’atenció, i després hi ha els que veuen venir la mula i es queden al mig sense adonar-se que l’animal no s’apartarà», relata Vallhonrat, que coneix al detall les seves «companyes de feina». «Cal aprendre a conèixer-les, cadascuna d’elles. Fins i tot aprendre com t’hi has d’acostar. Per a mi cadascuna és diferent: hi ha la bromista, la que té mala llet... totes tenen el seu caràcter i cal adaptar-s’hi», argumenta.
Un cim amb vida pròpia
Més enllà de la singularitat de les mules que el converteix en un lloc especial, el restaurant de la Mola, i per tant, el monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, és un motiu d’orgull local. Cert és que pertany al terme municipal de Matadepera, però els llaços estrets amb Terrassa són els que converteixen la muntanya en un paratge de marcada identitat egarenca. «L’acció, la iniciativa i el protagonisme sempre ha sigut de Terrassa», assegura Xavi Gimferrer, gerent de l’empresa que gestiona la concessió administrativa del restaurant.
Cada 24 de desembre el Centre Excursionista de Terrassa organitza la Missa del Gall, una ineludible cita que omple de gent la Mola per donar la benvinguda al Nadal. Igualment, per Sant Bernat, patró dels excursionistes, també es fa una missa multitudinària a la qual acudeix gent de Terrassa i de tot el Vallès Occidental.
De fet, l’ascensió a la Mola sempre ha sigut l’excusa per fer una celebració popular. Ja a finals dels anys vuitanta, els membres del Jazz Cava organitzaven cada any un concert al restaurant que va atraure molts egarencs a la muntanya. «No vam fer publicitat dels concerts, sinó que es va començar a parlar de boca a boca i això es va convertir en un esdeveniment tan massiu que el vam haver de suspendre per com de ple estava el camí a la nit», rememora Gimferrer.
Per la seva banda, el Centre Excursionista de Sabadell té la seva particular celebració al setembre, quan organitza sardanes, mentre que la gent de Matadepera s’agrupa el 10 d’agost per celebra el dia de Sant Llorenç.
La popularització de la muntanya
El 1987, l’entorn de la Mola es va convertir en parc natural, cosa que al seu torn va popularitzar més la muntanya. «Abans hi pujaven els excursionistes de tota la vida. En els últims 20 anys ha crescut molt la freqüentació. Jo recordo que el meu pare ja em deia que amb la construcció del túnel de Vallvidrera es notaria un increment de les visites de tota la gent que ve de Barcelona», explica Gimferrer.
Consegüentment, la màxima afluència d’excursionistes ha portat més clients al restaurant, motiu pel qual ara, a diferència d’anys enrere, obren cada dia de la setmana. No obstant, amb l’esclat de la pandèmia es van veure obligats a tancar durant el confinament.
Aquell període va ser com agitar una llauna de cervesa per obrir: «Quan la gent va poder tornar a sortir de casa, llavors va ser com si volgués recuperar el temps perdut. Gent de Terrassa i Sabadell, com que no podien anar enlloc més, van començar a venir en massa.
Notícies relacionadesI, ja amb el desconfinament comarcal, que hi podia venir gent del Barcelona, vam tenir fins a dues defuncions de gent que no estava preparada per a la muntanya», narra Gimferrer, que recorda aquells caps de setmana com a «accidentats». «No només hi havia gent que no havia pujat mai a la Mola, sinó que no havia trepitjat mai la muntanya. Hi havia gent que va venir amb talons i altres que pujaven amb cotxets de nen», recorda.
Llegeix totes les notícies de Terrassa a EL PERIÓDICO Terrassa
