Rosalía, un fenomen de masses postmodern

2 de novembre del 2018. Com que tots els divendres, les novetats musicals arriben a les botigues de discos que encara queden i a les grans superfícies. Una destaca per sobre de la resta: El mal querer de Rosalía.

A hores d’ara, Rosalía és qualsevol cosa menys una desconeguda. La campanya que la seva discogràfica, Sony, ha desenvolupat en els últims mesos ha sigut expansiva i no hi ha hagut buit on Rosalía no s’hagi colat. S’ha convertit en el fenomen més gran de la música popular espanyola en pràcticament les dues últimes dècades.

El seu èxit ens ofereix diverses lectures sobre com funciona en l’actualitat el negoci musical i sobre determinats aspectes sociològics i culturals. Igualment, les crítiques sobre El mal querer han sigut majoritàriament elogiosesEl mal querer, obtenint qualificacions que superen generalment el notable. I moltes d’elles han aconseguit directament l’excel·lent. La seva projecció s’estén també a mitjans internacionals.

Punts de partida

¿Com una jove artista procedent del flamenc es converteix en un fenomen sociològic en menys de dos anys? La història de Rosalía és pròpia del món accelerat en què vivim, el d’una immediatesa devoradora.

No fa ni dos anys, Rosalía debutava amb Los Angeles (2017), un disc de flamenc en el qual ja apostava per una diversitat més gran a l’elegir un productor com Raül Refree. També havia col·laborat amb un dels exponents del trap, C. Tangana, entre d’altres. Per tant, semblava clar que Rosalía no es limitaria a un estil o etiqueta concreta.

I aquí apareix una de les apostes més clares de Rosalía: la diversitat i la barreja. Això no és una novetat en un món com el flamenc, havent donat gairebé sempre un bon resultat en clàssics com La leyenda del tiempo (1979) de Camarón de la Isla o Omega (1996), d’Enrique Morente i Lagartija Nick, entre altres propostes.

Però s’observa que Rosalía ha seguit també altres camins en la seva aposta com, salvant les distàncies, la que va portar Taylor Swift del country al pop. Partint del flamenc, ha buscat en el trap i en els sons més urbans els seus elements de fusió per crear una obra que no només l’ha convertit en la diva delsmillennials  sinó que ha arribat al gran públic, incorporant-se a l’imaginari col·lectiu de la música espanyola. El mal querer es converteix així en un disc eclèctic. Tot i que l’arrel flamenca aparegui en gran manera, són cançons com ara“Malamente”,“Pienso en tu mirá”i“Bagdad”les que han destacat per crítica i públic.

A tot el procés d’ascens de Rosalía també cal destacar la seva pròpia figura. En nombrosos reportatges i articles sobre ella s’assenyala com dirigeix la seva pròpia carrera. Les decisions que pren estan planificades per continuar en la direcció que ha marcat l’arribada d’El mal querer. Junt amb això, la imatge i estètica que ha triat també han sigut encertades, com s’ha comprovat en els vídeos d’avenç del disc en els mesos anteriors i en les actuacions promocionals.

Rosalía també sembla haver pres nota del que fan artistes internacionals com, per exemple, Beyoncé o Rihanna. No s’ha d’oblidar la mateixa temàtica conceptual del disc, un treball que aborda una relació sentimental tòxica, un factor que contribueix a donar-hi un valor afegit.

Omnipresència

Una de les dimensions més importants d’aquest fenomen és la conversió de Rosalía en una estrella global. Aquest és un fet nou en la música espanyola i Rosalía sembla tenir-ho molt clar. No hi ha dubte que té talent, qualitat, carisma i confiança en si mateixa, i la seva aposta per transcendir les seves fronteres estilístiques i territorials és un fet. Va decidir passar d’Universal a Sony per donar sortida al seu projecte perquè hi veia més possibilitats, i la campanya de promoció ha sigut invasiva.

En temps d’Internet, xarxes socials i seguidors a Instagram, YouTube, Twitter, Facebook, etc., Rosalía ha sabut aprofitar totes les possibilitats d’aquests mitjans per arribar al seu públic potencial. Però no s’ha quedat allà. Al contrari, ha aparegut en mitjans tradicionals per transcendir al gran públic. Portades i reportatges en revistes de gran abast, entrevistes a televisió, anuncis, etc., no han deixat d’aparèixer en aquests últims mesos.

Rosalía s’ha fet omnipresent i ha aconseguit algunes fites promocionals com anuncis a les pantalles de Times Square de Nova York,  la seva actuació a ‘Later...with Joos Holland’, de la BBC, la seva fotografia al costat de Tim Cook, el CEO d’Apple, o estar nominada a cinc Grammy Llatí per ‘Malamente’ sense haver publicat el disc.

A més, participa en la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, Dolor i glòria (2019)Dolor i glòria, i rep els elogis de figures consagrades com ara Alejandro Sanz.

La dimensió internacional de Rosalía ha sigut un element determinant per aconseguir un reconeixement més gran al seu propi país. Les expectatives generades al món anglosaxó han contribuït al fet que Rosalía es vegi d’una altra forma a Espanya. Cal tenir en compte l’ascens dels sons llatins globalment, però no és menys cert que des d’Espanya no havia arribat una artista amb aquesta força. Rosalía ha dut a terme una campanya global i invasiva, no descuidant pràcticament cap àmbit i ocupant la major part de les caselles.

Autenticitat postmoderna

Però on el debat sobre Rosalía arriba un grau més alt és en el relacionat amb l’autenticitat, que ens porta a tot el que té a veure amb la diversitat i la postmodernitat.

Fa uns mesos es va generar una gran polèmica sobre l’apropiació cultural de Rosalía, que qüestionava la legitimitat de l’artista pels seus orígens. No obstant, el tema estava més centrat en una qüestió estètica i simbòlica, especialment en relació amb els seus dos primers vídeos, els de ‘Malamente’ i ‘Pienso en tu mirá’.

Aquest és un matís interessant, perquè ens mostra l’impacte del visual en una cultura postmoderna i com Rosalía ha sabut jugar encertadament amb aquests elements. A més, la qüestió de l’apropiació cultural va reforçar la seva proposta i va fer que guanyés adeptes a la seva causa, especialment d’àmbits insospitats. Al cap i a la fi, la diversitat sempre ha estat allà.

Rosalía, com tants i tantes artistes, com per exemple M.I.A. i La Mala Rodríguez, ha sumat influències i ha generat un còctel interessant i atractiu per a un públic molt ampli, amb un segell propi basat en les línies que determinen l’autenticitat en la postmodernitat que no és cap altra que segurament l’habilitat per crear una cosa pròpia a partir de la diversitat i el mestissatge, en un context en el qual tot canvia a gran velocitat, amb la qual cosa deixar empremta és molt més complicat.

El debat sobre Rosalía se centra també en quant hi ha de talent i quant d’una calculadíssima i enorme campanya de màrqueting i promoció. Totes dues tenen una resposta: el públic ha elevat Rosalía, la crítica s’ha desfet en elogis parlant del seu treball, i la seva omnipresència per diferents canals i mitjans ha donat un resultat segurament més gran de l’esperat.

La qüestió és si Rosalía serà un hype o aconseguirà transcendir més enllà. Carisma i mitjans per fer-ho no semblen faltar-li. Mentrestant, com a fenomen sociològic a Espanya, va més enllà dels límits del període que ens ha tocat viure i posa un llistó molt elevat per als que vinguin al darrere.Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

End of code. If you don't see any code above, please get new code from the Advanced tab after you click the republish button. The page counter does not collect any personal data. More info: http://theconversation.com/republishing-guidelines

Notícies relacionades

Rosalía: "Em sento còmoda amb la imatge de dona forta"

Rosalía: ha nascut una estrella

Sergio Andrés Cabello, professor de Sociologia, Universitat de la Rioja

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.