¿Discriminen les artistes els museus estatals? El cas del Reina Sofia

El Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia a Madrid va fer el 2003 una exposició sobre Juan Uslé, explicant al fullet que l’artista havia canviat la seva estètica als anys 90, després d’arribar a Nova York, on el seu llenguatge visual es va fer molt més personal. El 2005, el mateix museu va fer una exposició de Victoria Civera, una artista que també es va mudar a la Gran Poma les mateixes dates, una dada que el museu amplia informant-nos que Civera és la dona de Juan Uslé, i que de vegades col·labora amb ell a la producció d’obres. 

Curiosament, Juan Uslé no és citat com a “el marit de Victoria Civera”, ni s’esmenta que va fer el seu viatge a Nova York amb ella o que van crear obres junts. 

Les institucions culturals públiques d’Espanya tenen el deure de promoure una presència equilibrada de dones i homes en la seva oferta artística des que va entrar en vigor, el 2007, la Llei Orgànica per a la Igualtat efectiva de Dones i Homes 3/2007. Després d’una dècada, ens preguntem per l’impacte d’aquesta llei a les sales del més destacat museu d’art modern i contemporani del país. 

Més del triple d’artistes homes que dones

Segons un nou estudi sobre el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia (MNCARS), els homes continuen tenint més protagonisme que les dones en una proporció desmesurada, fins i tot en les exposicions temporals, per definició lliures de l’històric desequilibri de gènere que té la col·lecció permanent. 

El museu va inaugurar 337 exposicions temporals entre 2000 i 2016, en les quals han participat 700 dones creadores, d’un total de gairebé 5.000 artistes. Les dades del gràfic suggereixen que la Llei d’Igualtat no ha tingut èxit, o no s’ha complert.

Aprofundint en les xifres i mesurant diferents variables, es descobreix que les exposicions petites d’art actual tendeixen a la paritat i que, en els últims deu anys estudiats, les exposicions individuals a artistes dones al MNCARS han pujat d’un 20% a un 30%, un augment que incorpora moltes artistes amb una llarga trajectòria. Les artistes difuntes o de més edat, les obres d’importància històrica de les quals amb prou feines s’exposaven, han rebut més atenció per part del museu des de l’any 2008 d’ara endavant. 

No obstant, no ha pujat la participació global de dones: tres quartes parts del total d’artistes l’ocupen els homes, una quantitat que es manté invariable des de l’any 2000. En les exposicions temàtiques preval un domini masculí inamovible, amb una mitjana de gairebé un 80% d’artistes homes davant un 15% d’artistes dones. Tot just un 12% de les col·lectives fetes al segle XXI assoleixen una situació de paritat, el que suggereix que el museu a més d’ascensors de vidre ha posat un sostre de vidre. 

Les artistes en la història de l’art

¿Pot això deure’s al fet que hi hagi menys dones que homes artistes? Per a historiadors de l’art amb perspectiva de gènere, l’absència de creadores és un mite originat perquè galeries i museus han exposat menys les seves obres i la crítica tampoc ha donat justa consideració a les artistes. La producció femenina era “jutjada” amb uns criteris de qualitat que, més que imparcials, eren trampes ideològiques. 

Pensadores com a Estrella de Diego, Lourdes Méndez, Marián López-Fernández Cao, Juan Vicente Aliaga, Isabel Tejeda o Rocío de la Vila, per exemple, han denunciat la invisibilització de les artistes per part d’un món de l’art esbiaixat, que ha privilegiat la producció cultural masculina. 

No sempre es va oferir formació artística a les dones, però la fotografia en els seus orígens no va tenir barreres d’entrada. Hi havia dones treballant la fotografia quan aquesta tecnologia va començar a veure’s als museus. Actualment, les exposicions de fotografia al Museu Reina Sofia no arriben a ser un 10% del total, però s’hi constata una infrarepresentació de fotògrafes.

La presència de les artistes a partir dels anys 70

Les col·lectives d’art modern al Museu Reina Sofia rares vegades inclouen un 20% o més d’artistes dones. Lògicament, és més fàcil localitzar artistes contemporànies que de generacions passades. Però l’anàlisi de les exposicions no veu grans millores en el desequilibri d’artistes per sexe quan el focus és l’art creat des de la dècada de 1970. 

Les 228 exposicions d’art contemporani registren 1585 homes i 491 dones. Es projecta la noció que, fins i tot després de la mort de Picasso, l’art és una “feina d’homes”. Un 66% de les exposicions d’art contemporani inclouen menys d’una cinquena part de dones. 

L’art actual

Es verifiquen uns resultats molt més justos en els programes expositius petits i dinàmics que presenten l’art més actual. Del 2000 al 2016, els cicles expositius més innovadors totalitzen una ràtio de 54% artistes homes i 46% artistes dones. Amb la Llei d’Igualtat ja en vigor va donar començament l’actual programa d’art emergent, “Fissures”, que des d’aleshores ha assolit la paritat tècnica: 59% homes i 41% dones. 

Davant d’aquestes dades, és evident que en aquesta part de la planificació les artistes dones no estan relegades, si bé es pot assenyalar que aquestes exposicions constitueixen només el 10% de la programació temporal, i que són mostres tan petites que de vegades exposen una sola peça.

Maneres de posar-hi remei

Constatat el desequilibri de gènere en el MNCARS, i l’escassa diferència en els resultats entre principis de segle i els últims anys, urgeix buscar i aplicar solucions. Altres museus europeus han fet accions reparadores. D’una banda, mesures que incrementen el nombre d’artistes dones i, d’altra banda, actuacions la funció de les quals és la d’incorporar o ampliar les lectures de gènere. 

A Suècia, el museu Moderna d’Estocolm va començar el 2006 una iniciativa per adquirir obres d’artistes dones per anar equilibrant la seva col·lecció permanent. A París, el Centre Pompidou va mostrar, durant dos anys (2009-2011), exclusivament obres d’artistes dones de la seva col·lecció. A Londres, la directora de Tate Modern, Frances Morris, combina estratègies d’adquisició i exposició d’obres d’autoria femenina. 

D’altra banda, el Museu Reina Sofia ofereix als seus visitants un itinerari optatiu que dona una perspectiva feminista als plantejaments expositius. És una ruta que incita a reflexionar sobre actituds masclistes i sobre les dones com a subjectes i com objectes al món de l’art. Lamentablement, la mesura no té impacte en el públic que no participi activament en aquest recorregut voluntari. Tampoc resol el problema de l’escassa obra de dones a les sales. 

Accions positives per no deixar fora les dones

Per reduir la desigualtat als museus, les actuacions d’inclusió pensades des de l’inici dels projectes impedeixen que s’oblidi incorporar el treball de les dones. No obstant, de vegades no es tracta de recordar, sinó de conèixer. Superar el desconeixement sobre artistes dones és fàcil accedint als bancs de dades d’accés obert. 

La divulgació d’informació sobre artistes o exposicions feministes multiplica les opcions dels qui planegen noves mostres. Feminist Art Observatory és una base de dades que recull investigacions feministes sobre artistes dones contemporànies (post-1970). Als Estats Units, el National Museum of Women in the Arts va crear un arxiu de 18.000 artistes dones, CLARA database of women artists. A Espanya, des d’octubre de 2011, l’associació MAV (Dones en les Arts Visuals) està creant un llistat històric d’exposicions d’artistes dones o d’exposicions amb tema de gènere, el MMAVE.

La conscienciació, les reivindicacions i les denúncies no competeixen només a les associacions i activistes. El públic que visita museus, centres d’art i fundacions que vulgui veure més obres d’artistes dones ha d’expressar la seva opinió a través de les enquestes i els llibres de visites que aquests espais posen a disposició de la gent.Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Cristina Nualart, Researcher of Contemporary Art and Art of Vietnam, Universitat Complutense de Madrid

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-nel’original.