Demanda d'ajuda per millorar la formació educativa

Les famílies gitanes necessiten recolzament contra el fracàs escolar

Professors i mediadors socials es declaren desbordats i sense mitjans per respondre a les expectatives dels pares de nens gitanos

Zenia Hellgren, doctora en Sociologia i investigadora sènior de GRITIM-UPF. Universitat Pompeu Fabra

escolargitano

La idea que les famílies gitanes tenen expectatives baixes quant a l’educació dels seus fills està molt estesa en la societat, també entre els professors, i les taxes d’absentisme, abandonament i fracàs escolar són molt altes en aquest col·lectiu.

En l’acabat de concloure projecte Vakeripen vam veure que, per entendre millor per què un nen fracassa a l’escola, és necessari aprofundir i mirar què hi ha darrere del que pugui semblar poca implicació per part de les famílies. Sembla que hi ha una discrepància entre les expectatives de moltes famílies gitanes que els seus fills estudiïn per tenir un futur millor i una tendència en diversos centres escolars a generalitzar i suposar que els alumnes d’aquesta ètnia esperen poc dels estudis.

Objectius de l’estudi

‘Vakeripen’ significa “conversa” en romaní, que és el terme més proper a “comunicació” o “diàleg” en aquest idioma. És un concepte central que guia els principis d’aquest projecte i el títol utilitzat en totes les comunicacions amb els actors involucrats a nivell local.

Durant un any i mig, des de principis del 2017 a mitjans del 2018, realitzem 76 tallers, xerrades i reunions, i 87 entrevistes en profunditat amb mares i pares gitanos, personal escolar i mediadors socials dels barris de Bon Pastor (Barcelona), el Gornal (l’Hospitalet de Llobregat), Sant Roc (Badalona) i la Mina (Sant Adrià de Besòs).

L’objectiu principal era millorar la comunicació entre escoles i famílies per prevenir el fracàs escolar.

Les 80 famílies que van participar en el projecte van expressar el desig que els seus fills continuessin estudiant, si fos possible. Perquè, alhora que van reconèixer el paper fonamental que tenen els estudis per poder accedir a un lloc de treball qualificat i a un sou digne, temien no poder recolzar prou els seus fills.

Moltes famílies es van mostrar preocupades per les taxes universitàries, que no podrien pagar sense beca. Una altra preocupació comuna era la de no poder ajudar els seus fills amb els deures per no saber matemàtiques o no saber llegir i escriure bé, o per tenir jornades de feina llargues i imprevisibles. No obstant, també van coincidir a percebre que des de les escoles esperaven molta implicació de les famílies per millorar la situació escolar dels seus fills i van expressar el desig de rebre més recolzament del professorat.

“No conec cap gitano que no vulgui que els seus fills estudiïn. Però una altra cosa és saber com podem ajudar-los. A les escoles no ens diuen, per exemple, què hem de fer perquè arribin a secundària. La majoria de les famílies no poden ajudar els seus fills, perquè els mateixos pares no tenen estudis”. Pare gitano.

La percepció acadèmica

Alhora, els professors, directors i caps d’estudis que vam entrevistar van argumentar que un fort recolzament familiar és necessari perquè un alumne pugui tirar endavant en un context d’alta complexitat social com és el cas d’aquests barris i que les famílies gitanes generalment són difícils d’involucrar en les activitats de l’escola.

Bona part del personal escolar entrevistat també va lamentar que la falta de recursos feia impossible donar tant recolzament als alumnes com el que necessiten. Creuen que fan falta més hores i més gent per poder atendre les necessitats d’aquests alumnes i veuen que la situació de moltes famílies s’ha agreujat amb la crisi.

Específicament, diversos professors assenyalen que sovint no es poden dedicar a l’ensenyament perquè han d’atendre necessitats bàsiques d’alumnes que venen a l’escola amb fred, gana, etc. No hi ha prou beques de menjador i els que es queden sense beca de vegades no mengen. Això, evidentment, influeix en el seu rendiment escolar.

A més, trobem grans diferències en les actituds cap a les famílies gitanes entre escoles, i entre individus dins de la mateixa escola. Moltes d’aquestes diferències depenien de si veien l’entorn social o la particularitat cultural dels gitanos com el motiu del fracàs escolar.

“Les famílies que volen que els seus fills estudiïn han de treure’ls d’aquest barri. Pot ser que hi hagi alguna família gitana que ho hagi aconseguit, però en general... Aquí hi ha una cultura de subsistència, és molt difícil arribar a alguna cosa en un context així”. Directora d’escola.“No podem esperar el mateix rendiment d’un nen gitano com d’altres alumnes de l’escola. És impossible perquè no tenen els mateixos hàbits o el mateix recolzament familiar. Venen perquè els obliguen a venir, no perquè vulguin anar a la universitat”. Professora.

Els promotors escolars i altres actors socials, per la seva banda, coincideixen en el fet que el problema no són les expectatives de les famílies gitanes, sinó factors estructurals, com la segregació escolar i la discriminació laboral que pateixen molts gitanos.

L’experiència de les famílies gitanes

Les experiències de discriminació eren relats freqüents entre les mares i els pares gitanos entrevistats, sobretot per insults en espais públics i a l’intentar aconseguir feina. Alguns d’ells van expressar la por que els seus fills patissin el mateix que ells havien patit i que això limités les seves oportunitats d’accedir a una feina en el futur, tot i que arribessin a estudiar.

En general, les mares i pares van destacar que el seu objectiu principal era que els seus fills no haguessin de passar pel mateix que ells: feines dures, insegures i mal pagades, i la humiliació de ser tractats de manera despectiva per ser gitanos.

En diversos casos van plantejar si els seus fills semblaven o no “gaire gitanos”, i l’avantatge que podria ser tenir el cutis més clar i poder passar per “paio” per aconseguir una feina, per exemple.

La gran majoria treballava en la venda ambulant, i alguns en mercats ambulants i en la recollida de ferralla. Cap desitjava fer aquest tipus de feina, però no havien pogut continuar estudiant en la seva joventut, típicament per haver de buscar-se una feina per ajudar la seva família econòmicament. De les mares i els pares entrevistats, més de dos terços no van arribar a acabar l’ESO.

“Treballo al mercat, en la venda ambulant, i no vull que el meu fill tingui els mateixos entrebancs que jo. Vull que estudiï i que tingui un ordinador davant, i una taula. Ell també ho diu, que quan sigui gran vol ser davant d’un ordinador, i li dic que per a això ha d’estudiar molt. Però perquè sigui possible també hem de pagar la seva carrera. Farem tot el possible, però mai se sap.” Pare gitano.

Quan vam contrastar les narratives de les famílies gitanes amb les del personal escolar i els actors intermediaris, vam veure clarament com la gran importància que donaven les famílies gitanes a l’educació xocava amb la visió d’ells que, en general, tenia el personal escolar. Els professors i mediadors socials es declaraven desbordats en el seu dia a dia i sense mitjans per complementar allò al que l’escola no arriba i poder oferir prou recolzament.