El documental sobre Michael Jackson i la pederàstia vist per una experta

Nadia Wager, de la Universitat de Huddersfield

Des de l’estrena de Leaving Neverland, l’inquietant documental que desgrana la relació de Michael Jackson amb dos nens petits, molts seguidors del desaparegut cantant s’han mostrat escèptics sobre els presumptes abusos que el seu ídol hauria comès sobre els menors.

D’altres, al contrari, van contemplar amb horror les històries recopilades des dels anys vuitanta i noranta. ¿Com va poder passar? ¿Per què els pares deixaven endinsar-se els seus fills en situacions aparentment tan perilloses? ¿Per què els fets no van sortir a la llum en aquell moment? Aquestes són algunes de les preguntes que es formulen els espectadors.

La meva intenció no és especular sobre l’exactitud dels testimonis revelats pels dos homes. Siguin certs o no, han posat sobre la taula temes importants que necessitem comprendre per evitar que ocorrin casos d’abús infantil.

Tradicionalment, ens ha resultat molt complicat com a societat creure certs testimonis o reconèixer els senyals que indiquen l’existència d’un cas d’abusos sexuals a menors. S’han exposat diverses explicacions teòriques, algunes de les quals defensen l’existència d’una necessitat col·lectiva de mantenir la fe en un món just en el qual els adults no siguin capaços de fer aquest tipus de coses als nens. La creença en la rectitud del món ens incita a seguir les regles i les normes de les nostres comunitats, ja que confiem que serem recompensats amb una existència pacífica i ordenada per a nosaltres i les nostres famílies. Per tant, ens costa comprendre que aquells que no ho mereixen es puguin veure embolicats en situacions tan terribles.

Hi ha certes idees equivocades que poden restar credibilitat a les acusacions d’abusos sexuals a nens. Per exemple, està molt estesa la idea que els agressors són monstres que utilitzen la violència per espantar els nens. De la mateixa manera, tendim a pensar que els pares sabien que els seus fills estaven sent víctimes d’abusos, o que els nens els ho van explicar a algú immediatament i van mostrar una por atroç cap a l’agressor. No deixa de ser comú (i, habitualment, erroni) creure que la declaració d’un nen sobre la seva experiència com a víctima d’abusos manté la coherència al llarg del temps.

‘Millors amics’, no ‘monstres’

És natural percebre els assetjadors sexuals com uns éssers monstruosos que intimiden i espanten els nens que torturen. No obstant, tot i que existeixen diversos tipus de pederastes, molts d’ells són capaços de guanyar-se la confiança dels nens gràcies a la seva habilitat per atraure’ls i per connectar-hi a nivell emocional i social.

Aquest tipus d’abusadors tendeixen a acostar-se a nens tímids, retrets, solitaris i rebutjats pels seus iguals, intenten crear un vincle emocional en el qual es mostren com els seus “millors amics” i els fan sentir-se “especials”.D’aquesta manera, el nen desenvolupa una dependència emocional cap al pederasta, que augmenta gràcies a al seu aïllament.

El procés en el qual es prepara el terreny per a l’abús pot portar dies i fins i tot mesos, i l’element sexual s’introdueix habitualment de manera progressiva al dessensibilitzar el nen amb accions tan innocents com fer-li abraçades, lluitar de broma o fer-li pessigolles. És molt poc habitual que l’abús sexual a menors es practiqui per mitjà de la violència i d’amenaces físiques. Més aviat, les coaccions solen apuntar a les conseqüències que podria portar el “ser descoberts” en la seva relació.

Quan els delinqüents sexuals no tenen una raó de pes per disfrutar de la companyia no supervisada del seu objecte de desig, o el nen és tan petit que no té autonomia fora de la família, treballaran també per guanyar-se la confiança dels pares. De fet, sembla ser que aquests són convençuts abans que els mateixos nens. L’abusador es mostrarà pròxim i els farà petits favors per crear un vincle emocional amb ells, desplegant estratègies simples, com oferir-se a cuidar els nens perquè ells descansin i compartir informació personal, especialment aquella que, al ser revelada, els converteix en vulnerables. La seva relació amb la família es referma de manera natural i normal, i la seva aparició sol ser molt ben rebuda. Alguns, fins i tot, són vistos com els salvadors de la família.

Això significa que la lògica alerta natural que els pares mantenen contra els “estranys” que s’acosten als seus fills es vegi reduïda, si no eliminada. Qualsevol sospita que pugui sorgir serà automàticament descartada o bé s’hi trobarà una explicació, ja que els pares no són capaços de comprendre com algú tan meravellós podria dur a terme una acció tan menyspreable.

¿Per què els nens no ho expliquen?

Molt pocs nens revelen que pateixen abusos sexuals en el moment en què estan ocorrent. Els testimonis que surten a la llum solen ser casos en què l’abús es constitueix com un incident aïllat perpetrat amb poca preparació per un desconegut. En aquesta tessitura, l’abús és concebut com una agressió no desitjada, tant pel nen com per aquells a qui el petit confessa el que ha passat.

Hi ha molts motius pels quals els nens no denuncien els abusos que pateixen o han patit. Un d’ells, exposat per adults que van patir abusos quan eren petits, és que desconeixien que el que estaven vivint era incorrecte. Alguns nens, al finalitzar els abusos, es poden sentir ferits i experimentar un sentiment de rebuig. Molts d’ells no s’adonen que les situacions per les quals van passar eren abusos fins a arribar a l’edat adulta, que és quan poden analitzar els fets des d’una perspectiva totalment diferent. En aquest punt les víctimes poden percebre la seva experiència com un abús de confiança per part de l’agressor, i aquest reconeixement pot derivar en un trauma fins i tot anys després del final del maltractament.

Malgrat la nova percepció de la naturalesa abusiva de la relació, no és estrany que els adults que van patir episodis d’abús sexual de petits manifestin tenir un sentiment d’amor pel delinqüent. Aquest fet contradictori es relaciona amb la síndrome d’Estocolm, que sorgeix quan en un segrest la víctima estableix un vincle profund amb el segrestador. És natural, doncs, que qui ha patit els abusos sigui reticent a explicar-ho i que, quan ho fa, tingui sentiments de culpa. Fins i tot, en ocasions, les víctimes es retracten de les seves pròpies declaracions, cosa que es relaciona amb un fenomen conegut com la síndrome d’Acomodació a l’Abús Sexual Infantil.

Tal com vaig dir anteriorment, no ens estem referint a cap cas en particular. No obstant, per la meva experiència, els horrors descrits a Leaving Neverland (que la família de Michael Jackson nega rotundament) encaixen en la informació que aquí es detalla. Però si alguna cosa està clara és que els traumes causats per experiències com aquestes poden tardar a sortir a la superfície anys i perdurar tota la vida .Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

Alerta: Neverland

'Leaving Michael Jackson'

Nadia Wager, Reader in Forensic Psychology, University of Huddersfield

Este artículo fue publicado originalmente en The Conversation. Llegeixil’original.