L'Europa sènior
¿Què són els jubilescents i què demanen?
La jubilescència és una nova etapa de la vida en la qual les persones grans ja no són tan velles com fa diverses dècades
generacion
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) fixa que les persones de més de 60 anys el 2050 seran el doble que en l’actualitat. Un canvi demogràfic així suposarà una transformació societària a escala glocal (global i local), que afectarà les estructures socials i econòmiques de les societats avançades, i també dels països en vies de desenvolupament que estan experimentant una transició ràpida cap a la modernització demogràfica.
Aquests grans canvis reflecteixen que les poblacions majors de 60 anys seran superiors a altres grups d’edat, a causa de l’augment progressiu de l’esperança de vida i a l’envelliment en qualsevol latitud.
El desafiament serà progressar com a societat davant d’aquesta revolució de la longevitat, mitjançant la transformació dels sistemes de protecció social, educativa i productiva, que millorin les condicions de vida tant de les persones joves com a majors.
Aquestes últimes s’hauran d’apoderar per liderar canvis sistèmics que potenciïn lasolidaritat íntergeneracionalensocietats per a totes les edats. Sens dubte, les polítiques d’envelliment actiu s’han d’implementar perquè les noves cares de la vellesa eliminin qualsevol actitud edatista, observable com a pràctica social.
Els indicadors de desenvolupament humà han de convergir perquè elsObjectius de Desenvolupament Sosteniblesiguin una realitat abans del 2030, i aquest canvi demogràfic ens equilibri com a societats. El contrari provocarà moviments de població del Sud al Nord, especialment entre els més joves –ja que els ancians no podran travessar fronteres per les seves condicions geriàtriques– amb l’esperança d’una vida més ben allunyada de fams, guerres, malalties i desastres naturals. Aquest podria ser l’escenari mundial davant els qui eleven murs per impedir la integració social des de discursos d’odi.
Espanya no és una excepció, amb una població de més del 18% de persones majors de 65 anys. L’envelliment de la població espanyola representa la maduresa demogràfica amb més persones de 60 i més anys que modificaran els escenaris socials, que comportaran adaptar la sanitat, l’educació i els serveis socials a les necessitats d’aquest segment de població creixent.
D’altra banda, sorgeixen els problemes de la despoblació rural i el decreixement vegetatiu com cares de la mateixa moneda a Espanya, que condicionarà el nostre futur si no s’adopten les polítiques adequades perquè l’èxode rural i urbà no ens empobreixi demogràficament. És la coneguda com Espanya buida.
Jubilescència i empremta generacional
En aquest context de demografia de l’envelliment a Europa, seria aconsellable primer reconèixer el valor social de la jubilescència, que defineix una nova etapa de la vida en la qual les persones grans ja no són tan velles com fa diverses dècades. Convindria millorar les condicions de vida d’aquesta cohort d’edat amb ciutats més accessibles i sostenibles, sistemes productius més adaptats al capital sènior i flexible a la seva jubilació, espais col·laboratius intergeneracionals, recursos sociosanitaris que fomentin l’autonomia personal, etcètera.
D’altra banda, generar entorns favorables per al’empremta generacional, que pondera l’impacte organitzatiu dels fluxos de transferència de coneixements, habilitats i actituds entre persones de diferents generacions que cooperen per a la consecució de finalitats organitzacionals.
És a dir, persones de diverses edats que interactuen en espais públics o privats significatius, que intercanvien experiències, i que a més es reconeixen com a persones productives, al marge de l’edat biogràfica. Aquest és el desafiament de les organitzacions socials, educatives, sanitàries, empresarials, etc. que pretenguin ser més eficaços i eficients amb menors quanties disponibles de recursos econòmics-financers, però que potencia la diversitat humana.
En definitiva, que la nova vellesa es visqui satisfactòriament com a oportunitat de contribució al benestar personal, familiar i general mitjançant la solidaritat intergeneracional. Per això, les institucions governamentals i la societat civil organitzada han d’establir aliances estratègiques perquè la societat europea sigui més inclusiva, sostenible i solidària davant els riscos de la desigualtat i discriminació observats amb preocupació en els últims temps.
Acord Europeu per a la Ciutadania Sènior
Davant dels canvis demogràfics indicats a Espanya i Europa, ens hauríem de qüestionar si estem preparats institucionalment i civilment per afrontar aquest repte demogràfic. No sembla que això sigui així. Per això, seria desitjable que els qui ens representin al Parlament Europeu, després de les pròximes eleccions europees del 26 de maig, aprovinl’Acord Europeu per a la Ciutadania Sènior.
Aquest acord advocaria per la millora del tracte integral de les persones grans, com a extensió dels Drets Humans en edats avançades, atesa la demografia de l’envelliment a Europa i a països com Espanya, que serà dels més longeus.
L’Acord Europeu per a la Ciutadania Sènior es basaria en les següents 4 és:
- Estima, com a valoració positiva de les qualitats de les persones grans, des del respecte i el reconeixement social per prevenir la discriminació per edat –l’edatisme, com a tercera forma de discriminació social a Europa després del racisme i el sexisme–, des de l’autonomia personal i l’autoestima com a afecte d’un mateix durant la vellesa.
- Educació, com a aprenentatge al llarg de la vida per satisfer les necessitats de coneixements de tots els grups d’edat. Tota persona, en qualsevol etapa del cicle vital, ha de disposar d’oportunitats d’aprenentatge per adquirir competències d’assoliment de les seves expectatives. Uns adults grans competents i apoderats són clau per al progrés sociocomunitari.
- Ocupabilitat, com a aptituds i actituds per aconseguir una ocupació, ampliant el seu significat social, més enllà del sentit economicista, al llarg del cicle de vida en relació amb les aportacions de la ciutadania sènior a la sostenibilitat de les famílies i el benestar general, no valorat al PIB pel seu altruisme i invisibilitat –principalment, dones cuidadores–.
- Entorn, la capacitat d’adaptació per construir ciutats amigables per a la ciutadania sènior i amb ella, eliminant les barreres arquitectòniques que limitin la seva capacitat funcional i d’interacció amb altres edats i generacions. Les institucions han de recolzar iniciatives que facilitin la vida independent de l’adult gran en el seu entorn d’arrelament.
Santiago Cambero Rivero, Professor de Sociologia, Universitat d’Extremadura
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixil’original.
