Fa 40 anys, els científics van predir el canvi climàtic i tenien raó

Neville Nicholls, Monash University

Fa unes setmanes, el món celebrava el 50 aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna. No obstant, ha passat gairebé inadvertit un altre aniversari científic, potser d’igual importància per al futur de la nostra civilització.

Fa 40 anys, un grup de científics es va reunir a la Institució Oceanogràfica de Woods Hole, a Massachussetts, per a la primera sessió del “Grup Ad Hoc sobre Diòxid de Carboni i Clima”. La reunió va donar lloc a la preparació de l’anomenat Informe Charney, la primera avaluació exhaustiva sobre el canvi climàtic mundial a causa del diòxid de carboni.

No sona tan increïble com l’aterratge a la Lluna i, sens dubte, no hi havia milions de persones contenint la respiració a l’espera dels resultats de la reunió.

No obstant, l’Informe Charney és un bon treball científic i l’èxit de les seves prediccions al llarg d’aquests 40 anys ha establert fermament la ciència de l’escalfament global.

¿Què és aquest ‘gas amb efecte hivernacle’?

Ja al segle XIX, altres científics havien demostrat que el diòxid de carboni era el que avui anomenem un“gas amb efecte hivernacle”.A la dècada dels 50 del segle XX, els científics van predir l’augment de la temperatura en diversos graus produït per la crema de combustibles fòssils.

El 1972, John Sawyer, responsable d’investigació de l’Oficina Meteorològica del Regne Unit, va escriure un article de quatre pàgines publicat a la revista Nature que resumia el que se sabia fins aquell moment. L’article predeia un escalfament de gairebé 0,6 ℃ per a finals del segle XX.

Però aquestes prediccions eren encara controvertides als anys 70. En tot cas, el món s’havia refredat a mitjans del segle XX i encara s’especulava en els mitjans de comunicació que potser ens estàvem dirigint cap a una nova edat de gel.

La trobada de Woods Hole va reunir 10 distingits científics del clima, que havien sol·licitat assessorament a altres investigadors de tot el món. El grup estava liderat per Jule Charney, de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), un dels estudiosos de l’atmosfera més respectats del segle XX.

L’informe exposa clarament el que se sabia sobre els possibles efectes de l’increment de diòxid de carboni en el clima, així com les incerteses. La conclusió de l’informe va ser clara:

Estimem que l’escalfament més probable al duplicar les emissions de CO2 estarà prop de 3 ℃ amb un marge d’error d’1,5 ℃.

Durant els 40 anys transcorreguts des d’aquella reunió, la mitjana anual de concentració de CO₂a l’atmosfera, mesurada a Mauna Loa, Hawaii, s’ha incrementat prop d’un 21%. Durant el mateix període, la temperatura mitjana global de la superfície terrestre s’ha incrementat entorn de 0,66 ℃, gairebé exactament el que podria haver-se esperat si una duplicació de CO₂produeix prop de 2,5 ℃ d’escalfament, just una mica per sota de la millor estimació. Un pronòstic notablement premonitori.

Repercussió de l’article

Malgrat la gran consideració amb què els autors de l’Informe Charney van ser rebuts pels seus companys científics d’aquella època, l’informe no va produir canvis immediats de comportament per part dels ciutadans o els polítics.

Amb el temps, com el món ha continuat escalfant-se com es va predir, l’informe ha sigut considerat com una fita rellevant per calibrar les conseqüències que els nostres actes tenen sobre el clima. La nova fornada de científics del clima venera Charney i els seus coautors per la seva perspicàcia i claredat.

Base científica

L’informe exemplifica com treballa la bona ciència: després d’un examen des dels punts de vista físic i químic, s’estableix una hipòtesi, i, basant-se en els resultats de la seva investigació, es fan prediccions sòlides. Aquí, “prediccions sòlides” significa una cosa que seria improbable que passés si les seves hipòtesis i les seves investigacions fossin incorrectes.

En aquest cas, les seves prediccions més específiques van ser que l’escalfament entre 1,5 ℃ i 4,5 ℃ vindria acompanyat d’una duplicació del CO₂atmosfèric. En aquell moment, les temperatures globals, a falta de les hipòtesis i ciència, podria haver-se esperat que es mantinguessin pràcticament iguals durant els 40 anys posteriors, que es refredessin una mica, possiblement fins i tot que es refredessin molt, o que s’escalfessin un munt (o una mica).

En absència d’una ciència de l’escalfament global, qualsevol d’aquests resultats podria haver sigut factible, així que les seves prediccions específiques van reflectir una prova molt rigorosa de la seva ciència.

Els autors de l’Informe Charney no van resumir sense sentit crític la ciència. També van actuar de forma escèptica, intentant trobar factors que poguessin invalidar les seves conclusions. Així, van determinar:

Hem intentat, però no ha sigut possible, trobar efectes físics passats per alt o subestimats que puguin reduir l’escalfament global estimat actual com a conseqüència de la duplicació del CO2 atmosfèric a proporcions insignificants o revertir-les completament.

L’informe i l’exitosa verificació de la seva predicció aporten una base científica ferma per al debat sobre què hem de fer davant de l’escalfament global.

Durant els 40 anys següents, com el món es va escalfar tal com Charney i els seus companys esperaven, la ciència del canvi climàtic va millorar, amb models que van incloure alguns dels factors que faltaven en les conclusions de 1979.

No obstant, aquesta ciència posterior només ha confirmat les conclusions de l’Informe Charney, tot i que ara són possibles moltes més prediccions detallades sobre el canvi climàtic.Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

El juliol ha sigut el mes més calorós de la història al món

Posar a dieta el planeta

Neville Nicholls, Professor emeritus, School of Earth, Atmosphere and Environment, Monash University

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixil’original.