Psicologia
La fórmula per resistir el confinament pel coronavirus
zentauroepp52806435 mujer sofa200316135541
Es gasten quantitats ingents de diners en la cura dels afectats, així com en el seu diagnòstic i tractament. S’inverteix en investigació per trobar una vacuna. I tot això és necessari, imprescindible, sí. Però no és suficient.
Al cap i a la fi no hem de combatre una infecció, sinó dues. No hi ha un patogen, sinó dos. El Covid-19 té un índex de contagi i un període d’incubació coneguts, però l’altre agent infecciós és molt més contagiós, més ràpid i més perillós. És la por.
Emergeix davant de pensaments com: «Diuen que aquesta malaltia afectarà el 70% de la població, segur que en seré un». ¿I com apaivago la por? Freqüentment donant una resposta ineficaç. Per exemple, utilitzo mascaretes que a mi no em protegeixen, però a canvi limito el seu ús a qui està realment encomanat i les necessita. Puc anar al supermercat amb tres carros per omplir-los amb el que quedi de pollastre –que no m’agrada–, a més de tota la lleixa de iogurts –tot i que al final hagi de tirar-los quan caduquin–, i, per descomptat, tot el paper higiènic que sigui capaç d’agafar.
Una altra possibilitat que estem veient aquests dies és la de reaccionar amb una resposta de negació. Refugiar-nos en «a mi no em passarà» i portar la família a la platja, que per a això no hi ha escola ni treball presencial. O deixar els nens amb els avis, que els estimen molt i no els importa si el nen tus una mica. O potser organitzar una barbacoa al meu pati amb tots els veïns perquè han tancat els bars.
La veritable motivació ve de dins
Per sort existeix una tercera opció: oferir una resposta adequada. ¿Com? Qualsevol conducta respon bé a una motivació extrínseca (se’ns obliga des de fora: «O et menges les llenties o aquesta tarda no hi ha videoconsola») o bé a una motivació intrínseca (ens obliguem nosaltres mateixos: «He de continuar estudiant dur si vull arribar a complir el meu somni de ser metge»).
La primera és més fàcil d’implantar, més ràpida a curt termini però més ineficaç a llarg termini.
La segona és més complexa, més lenta a curt termini però més eficaç a llarg termini. Si he de quedar-me a casa per no propagar el contagi i la meva motivació és extrínseca, la compliré sempre que tingui a prop una figura d’autoritat. Però si no hi ha cap autoritat present o la puc enganyar, sortiré de casa i propagaré el virus.
No obstant, si la meva motivació per quedar-me tancat és intrínseca, l’autoritat seré jo mateix. Quedar-me a casa no serà una imposició que no comparteixo, sinó una decisió amb la qual estic d’acord tot i que m’incomodi. Escapar no serà un joc divertit, sinó una irresponsabilitat que no estic disposat a cometre senzillament perquè «jo no soc així».
Quan una persona fa el que creu que és correcte, llavors no es rendeix davant de les dificultats, és capaç de resistir pressions d’altres persones i, a més, se sent bé amb si mateixa, perquè la seva autoestima s’enforteix.
Recepta per a una quarantena sana
Per això crec que la base sobre la qual fonamentar una quarantena «sana» té els següents ingredients:
- Motivació intrínseca: «Pot ser que la idea de quedar-se a casa sigui de les autoritats, però soc jo qui decideix seguir-la. Soc jo qui està d’acord en complir-la».
- Altruisme: «No es tracta d’amagar-me per no encomanar-me jo. Potser ja m’he encomanat. Es tracta de no estendre la infecció». Fer comptes és fàcil: si estic a casa estant sa, els encomanats seran zero; si em quedo estant encomanat, només hi haurà un encomanat: jo; si surto estant sa puc encomanar-me i puc estendre la malaltia a altres persones, els encomanats seran molts, incloent-me a mi. ¿Què prefereixo?
- Previsió: «Sé que necessitaré tals aliments i medicaments, per això els tinc preparats». Però també sé que tindré sentiments per als quals m’he de preparar:Incertesa i temor per mi i pels meus éssers estimats (alguns dels quals no puc veure i això em farà sentir tristesa); Si les autoritats augmenten el nombre de dies de quarantena quan ja hi som (cosa que pot passar tot i que és totalment desaconsellable), llavors em sentiré enganyat i desconfiaré de qui m’hauria de fiar profundament; M’avorriré d’estar tot el dia a casa, em sentiré frustrat per no sortir a fer coses que em venen de gust i això em farà estar més irritable; Si li he transmès el virus a algú, em sentiré culpable...
- Una «Farmaciola psicològica» per combatre l’epidèmia de la por:Informar-nos diàriament (que no contínuament) en fonts fiables i oficials. Practicar exercici físic: bicicleta estàtica, flexions, pujar i baixar esglaons, etc. Mantenir comunicació amb els éssers estimats cada dia, preferiblement per videoconferència. Realitzar totes aquelles activitats que mai hem tingut temps de fer i que sempre posposem (lectura, música, veure sèries, pintar, aprendre a cuinar, estudiar història...). Practicar activitats de creixement personal (relaxació, pregar si s’és creient, meditació, sentit de l’humor, gratitud, perdó). Fer això que hem dit tots els dies, convertint-ho en una rutina.
Subscrigui’s als nostres butlletins diari o diarisetmanal Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines
Notícies relacionades
José Antonio Muela Martínez, Professor Titular Departament de Psicologia, Universitat de Jaén
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.
