Per què els virus (i el coronavirus) són tan difícils de tractar en comparació dels bacteris

¿Tos, mocs, febre, dolor muscular? Visitem un servei mèdic per obtenir un diagnòstic fiable i, si és possible, un remei efectiu i ràpid. Si l’origen és bacterià, hem tingut «certa sort». Unes dosis d’antibiòtic ens solen tornar a un estat normal en pocs dies o setmanes. Al contrari, quan l’origen és víric la situació es complica. No disposem d’un arsenal antiviral al mateix nivell, ni en quantitat ni en efectivitat. El sistema immunitari és, moltes vegades, el nostre únic aliat.

Infeccions causades per bacteris

Tot i que habitualment es confonen, els dos grups de microorganismes són radicalment diferents i no hauríem de posar-los al mateix sac. Els bacteris són organismes vius unicel·lulars que no posseeixen un nucli definit (procariota), a diferència de les cèl·lules humanes (amb nucli, eucariotes).

Quan els bacteris conviuen amb nosaltres, formen part del que coneixem com a microbiota. N’existeixen desenes de milers d’espècies que formen part d’aquest concepte, de tal manera que el podem considerar com un òrgan més del nostre cos. Els seus gens (microbioma) aporten gairebé cinquanta vegades més d’informació genètica que la que tenim a les cèl·lules estrictament humanes al nostre cos. La coexistència sol ser pacífica, i tant les nostres cèl·lules amb nucli com els nostres bacteris conviuen.

Coneixem bastant els nostres bacteris, podem controlar els seus mecanismes patogènics i combatre les malalties que produeixen. Tractar una malaltia bacteriana, si es disposa d’un antibiòtic adequat, pot ser relativament assequible. Tret del cas d’algunes infeccions greus causants de pneumònies o tuberculosi, o en les que són causades per bacteris multiresistents, una teràpia antibiòtica adequada contraresta l’acció bacteriana.

Infeccions causades per virus

Els virus són una altra cosa. Es tracta d’agents infecciosos que necessiten de manera inexorable parasitar una cèl·lula viva que els proporcioni refugi, per poder sobreviure i reproduir-se. Igual que ens succeeix als viatgers humans, cada virus opta per un tipus d’hostalatge, que selecciona de manera més o menys específica.

Quan un virió (això és, un virus en fase extracel·lular) té la clau del pany que permet l’accés a la cèl·lula, la porta s’obre i es desencadena la infecció vírica. Una vegada envaeixen les cèl·lules humanes, prenen el control de la seva maquinària per a benefici propi, a costa de la destrucció total o parcial de l’hoste. I per a això es valen de múltiples estratègies, que a més són molt més variables que les que posseeixen les cèl·lules.

L’inconvenient és que els antibiòtics no els fan ni pessigolles. Quan s’utilitzen de manera inadequada –és a dir, per tractar una infecció d’origen víric–, l’efecte que produeixen en el nostre organisme és debilitar els nostres aliats bacterians. Tret de les excepcions en què virus i bacteris ens ataquen de manera coordinada, utilitzar antibiòtics davant d’una malaltia vírica afecta negativament la nostra salut.

¿Ja tenim tractaments antivírics?

Si no existeix una patologia prèvia, o el nostre sistema immunitari està debilitat per una altra causa, les conseqüències d’una viriasi poden ser lleus, com passa amb el refredat comú. Senzillament el nostre cos reacciona i soluciona el problema de manera autònoma. Només ens suposa una setmana de debilitat que sol alleujar-se amb tractaments simptomàtics (analgèsics).

Per lluitar davant de virus més agressius, amb patologies associades més greus, disposem d’alguns fàrmacs antivirals. Sobretot després del bagatge que ens ha suposat la sida, que va fer que augmentés el nombre i la variabilitat dels antivirals disponibles. Cada un es pot aplicar només a uns tipus concrets de virus, perquè els mecanismes d’acció de cada virus són diferents.

L’objectiu d’un antiviral consisteix bàsicament a inhibir la replicació del virus. Cada fàrmac ho intenta en una etapa diferent, bloquejant ja sigui l’adhesió del virus a la cèl·lula, la penetració, la còpia del seu àcid nucleic, la síntesi de noves proteïnes o la maduració/alliberament de noves partícules infeccioses. Totes les estratègies no pretenen sinó donar temps al nostre sistema immunitari per posar-se al dia, i combatre des de dins la malaltia.

¿Antivirals o vacunes contra el coronavirus?

La sida pot tractar-se amb l’administració d’antiretrovirals, que ataquen una proteïna específica que permet al virus replicar-se. No obstant, davant altres virus respiratoris com el coronavirus o la grip, aquesta estratègia no és possible. Ara mateix per combatre el coronavirus s’estan administrant de manera compassiva antivirals efectius davant d’altres virus com l’Ebola, el Marburg o la MERS.

Amb compassiu volem dir que s’autoritza el seu ús per a una indicació no contemplada a la seva fitxa tècnica, sense certesa absoluta que serveixi. Ens referim a compostos com Remdesivir, Oseltamivir o Ritonavir, que s’estan provant als hospitals, per tractar la pandèmia. Fins i tot tractaments davant la malària com la Cloroquina sembla que tenen algun efecte positiu.

Si les previsions actuals es confirmen en uns mesos disposarem de vacunes davant aquest coronavirus. I això sí, en general davant els virus hauríem de fer ús de totes i cada una de les vacunes disponibles. Només hi ha un problema, i és que, com que els virus muten de manera constant i inexorable, disposar de vacunes cent per cent efectives és impossible.

Si ja estem immunitzats per una exposició prèvia o disposem d’una vacuna (com la de la grip), ens trobem davant d’un escenari conegut. Davant de la pandèmia causada per un virus nou com el SARS-CoV-2, no obstant, en tenim un altre de més impredictible. La capacitat de reacció és menor, i fins que no existeixin vacunes o s’hagi immunitzat per exposició gran part de la població, els efectes són desconeguts.

Arribats a aquest punt em sorgeixen uns dubtes. Si d’aquí a uns mesos, o potser anys, disposem d’una vacuna davant el nou coronavirus, ¿ens la posarem? ¿Sorgiran també moviments antivacuna contra el coronavirus? Les preguntes queden en l’aire. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Sergi Maicas Prieto, Professor Titular del Departament de Microbiologia i Ecologia. Director del Màster en Biologia Molecular, Mòbil i Genètica, Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.