Evolució de l'epidèmia
¿Com canvien els virus?
Un escenari probable és que amb el temps el SARS-CoV-2 atenuï la virulència, perquè en el procés de mutació i selecció acabin imposant-se els mutants menys agressius
coronavirus-foto
En aquestes últimes setmanes estem assistint amb alarma a l’expansió, a escala gairebé mundial, d’un virus fins ara desconegut, el denominat SARS-CoV-2. Aquest virus produeix una malaltia respiratòria, Covid-19, que, en aproximadament el 20% dels casos, precisa hospitalització. Hi ha moltes qüestions obertes sobre com serà la progressió de la Covid-19. Una de les més inquietants és si podria mutar cap a una forma més agressiva que augmentés la freqüència del nombre de casos que cursen amb símptomes greus.
Els virus estan sempre mutant
Tots els virus tenen un genoma que conté les instruccions per multiplicar-se i donar lloc a nous virus. El genoma viral, a més, compta amb informació sobre les característiques particulars de cada virus, entre les quals algunes de tan importants com les espècies que pot infectar, el seu mode de transmissió o la seva interacció amb els mecanismes de defensa cel·lulars. Durant la còpia dels genomes virals sempre es produeixen alguns errors denominats mutacions, impulsores dels canvis que de vegades ocorren en el comportament dels virus.
Al món cel·lular, la informació genètica s’emmagatzema sempre en l’ADN. No obstant, al món viral també pot fer-ho en una altra molècula, que és l’ARN. Resulta inquietant que molts dels virus més difícils de controlar continguin genomes d’ARN: el virus de la grip, el virus de la immunodeficiència humana, l’Ebola, els coronavirus causants de síndromes respiratòries greus com la SARS, la MERS o la Covid-19...
Les implicacions de tenir un genoma d’ARN
Una diferència important entre la còpia dels genomes de l’ADN i els d’ARN és que només hi ha mecanismes de correcció d’errors en el primer cas. L’absència de mecanismes similars en la majoria dels virus d’ARN implica que la seva taxa de mutació és molt elevada, de l’ordre de 10⁻⁴ a 10⁻⁵ errors per nucleòtid copiat.
Això suposa que, en un virus amb un genoma de 10.000 nucleòtids (una mida comuna en aquest tipus de virus), es pot arribar a produir una mutació cada vegada que el genoma és copiat. Com a resultat, les poblacions virals són conjunts heterogenis de mutants distribuïts amb diferents freqüències. Molts d’aquests mutants amb prou feines es diferenciaran del virus original i d’altres, fins i tot, podrien funcionar pitjor. Però si el nombre de virus en una persona infectada és prou gran, sempre podrà sorgir algun mutant que aporti algun avantatge.
Quan això passa, el mutant es veu afavorit i comença a estar cada vegada més representat en la població. És ni més ni menys que la selecció natural actuant.
Alguns coronavirus, entre ells els causants de la SARS, la MERS o la Covid-19, tenen genomes d’uns 30.000 nucleòtids, més grans que els genomes típics dels virus d’ARN. Diversos estudis indiquen que aquests virus tenen una activitat correctora d’errors, cosa que reduiria el nombre de mutacions. Tot i que no hi ha valoracions precises, s’estima que la seva taxa d’error pot ser entre 15 i 20 vegades més baixa que la dels virus d’ARN «típics» sense activitats correctores.
És probable que les mutacions redueixin l’impacte futur del virus
Algunes de les mutacions beneficioses per als virus poden fer que aquests no siguin reconeguts pels anticossos produïts pel sistema immune en infeccions prèvies, que resisteixin l’acció dels antivirals o que siguin capaços d’infectar noves espècies.
Actualment es creu que el SARS-Cov2 té el seu origen en un virus de ratpenats que va passar a la nostra espècie a través d’un animal intermediari, en el qual probablement van sorgir els mutants capaços d’interaccionar amb els receptors de les cèl·lules humanes. Els contactes amb aquest animal van facilitar l’entrada del virus en la nostra espècie, i així va començar l’epidèmia de Covid-19.
¿I com serà l’evolució posterior del virus? El més probable és que inicialment la selecció natural afavoreixi els mutants perquè es multipliquin i transmetin millor en la nostra espècie. Però això no és necessàriament negatiu per a nosaltres. Un escenari probable és que en aquest procés de mutació i selecció acabin imposant-se els mutants menys agressius, que, al ser menys letals, podran replicar-se més temps a les nostres cèl·lules sense necessitat d’haver de buscar un nou individu per infectar.
Aquest procés d’atenuació de la virulència, acompanyat de l’augment de la immunitat existent en la població, probablement reduirà l’impacte futur del virus. Una cosa així és el que passa amb els nous virus de la grip que s’introdueixen en la població humana. Al cap del temps són menys nocius i es transformen en el que denominem la grip estacional. Que si bé no és una malaltia per menysprear resulta que, prenent les mesures adequades, es pot resoldre sense grans problemes.
¿Passarà una cosa similar amb el nou coronavirus? Alguns estudis suggereixen que ja s’estan seleccionant les variants menys virulentes, però encara és aviat per poder afirmar-ho amb certesa. Les mesures de contenció que s’estan fent servir, amb milions de persones en quarantena, no tenen precedents en la història i probablement estan exercint una gran pressió selectiva sobre el virus.
El desitjable és que s’aconsegueixi erradicar-lo totalment de la nostra espècie. Però, si això no arriba a passar, caldrà estar molt atents a com evoluciona, una cosa essencial també per determinar l’efectivitat de les vacunes i altres possibles tractaments. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines
Notícies relacionadesEster Lázaro Lázaro, Investigadora Científica dels Organismes Públics d’Investigació. Especialitzada en evolució de virus, Centre d’Astrobiologia (INTA-CSIC)
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
