The Conversation
Per què dormim menys (i pitjor) en confinament
undefined50014543 madrid 13 09 2019 sociedad reportaje para olga pereda ado190923110240 /
Diego Redolar RipollUOC – Universitat Oberta de CatalunyaDes que el coronavirus SARS-CoV-2 ha irromput en les nostres vides, l’activitat humana s’ha posat potes enlaire. Vivim una situació de confinament que està tenint un gran calat en l’esdevenir diari. Fins i tot es comença a veure afectat com dormim.
¿Per a què dormim?
El son és una conducta caracteritzada per la suspensió de la consciència en la qual l’encèfal presenta un patró d’activació característic i tenen lloc una sèrie de canvis fisiològics al nostre cos. Es caracteritza per una necessitat imperiosa i urgent de dormir de la qual no ens podem escapar. No importa el que ens esforcem per intentar estar desperts: al final caurem als braços de Morfeu.
Malgrat que el son existeix en tots els mamífers i, probablement, en tots els vertebrats, desconeixem del cert totes les seves funcions. Sí que sabem que ens ajuda a reposar els nivells de glucogen (la nostra principal reserva d’energia) cerebral. Així mateix, el son ens ajuda a regular el metabolisme del nostre cos, al nostre sistema de defensa a lluitar contra les infeccions o fins i tot a netejar les deixalles metabòliques produïdes per les neurones durant les hores de vigília.
D’altra banda, el son resulta crític per a la maduració cerebral produïda durant el desenvolupament, i també és de vertebral importància per a l’adequada funció cognitiva en la vida adulta. En aquest sentit, les connexions entre les neurones, induïdes per les experiències que esdevenen en vigília, es consoliden mentre dormim.
Marcant el tic-tac
tic-tacEls éssers humans ajustem la nostra fisiologia i la nostra conducta a un cicle de 24 hores de durada. Això és, seguim el que es denomina un ritme circadiari. Per a això disposem d’un rellotge intern integrat als nostres gens i d’una sèrie de senyals del nostre entorn que ens informen del moment del dia en el qual ens trobem (entre les quals, la llum solar).
D’ajustar i sincronitzar la informació externa amb el rellotge biològic endogen se n’ocupa el nucli supraquiasmàtic, situat a l’hipotàlem. Són les seves neurones les que marquen el tic-tac cerebral. Aquestes neurones funcionen a un ritme circadiari, de manera que quan estan més actives el nostre cos funciona com si fos de dia. Al contrari que a la nit.
El funcionament del nucli supraquiasmàtic pot veure’s modificat per una substància denominada melatonina que s’allibera a una glàndula de la mida d’una mongeta localitzada a la part central de l’encèfal. A saber, la glàndula pineal. La secreció de melatonina depèn de la llum del nostre entorn, i s’allibera exclusivament a la nit.
Posar en hora el rellotge biològic
El nostre rellotge biològic intern tendeix a avançar-se. Per ajustar-lo i «posar-lo en hora» el nucli supraquiasmàtic es val dels senyals de l’entorn. ¿Però què passa quan aquests senyals són insuficients o no són les adequades, per exemple, quan alterem de forma abrupta les nostres rutines diàries, com tendim a fer en aquest confinament tan atípic?
Mancar de mecanismes d’ajustaments pot alterar els nostres ritmes circadiaris, dificultar el son i deteriorar la salut. Ens fa més vulnerables a patir malalties com la diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars o fins i tot el càncer. Així mateix, pot afectar el nostre estat d’ànim i les nostres capacitats cognitives.
Dormir en temps de coronavirus
Que el coronavirus SARS-CoV-2 hagi irromput en les nostres vides com ho ha fet, obligant-nos a confinar-nos, provoca que les rutines diàries es dilueixin.
Segons hem vist abans, que les rutines es difuminin tan dràsticament pot afectar com dormim. Perquè com que els senyals externs que arriben al nostre sistema nerviós i identifiquen el moment del dia en el qual ens trobem resulten insuficients, no hi ha qui ajusti el rellotge biològic intern. Això es pot traduir en una menor qualitat i durada del nostre son.
Per afegir més llenya al foc, el gran ressò que se li ha donat al virus en mitjans de comunicació de tot el planeta, unit a la convulsa incertesa sobre la durada que tindrà el confinament i les seves repercussions futures, s’està gestant una percepció de falta de control en part de la població que pot esdevenir por i ansietat. Aquesta ansietat pot redundar negativament sobre el son i fer que ens costi conciliar-lo o ens despertem diverses vegades en meitat de la nit.
¿Podem fer alguna cosa per evitar-ho?
Per combatre els efectes deleteris que el confinament pot tenir sobre el son comptem amb poderoses armes.
En primer lloc, convé estructurar els nostres horaris i mantenir les rutines. En aquest sentit, és important que utilitzem el despertador al matí i deixem el pijama al llit, malgrat no sortir de casa. Resulta crític mantenir les hores dels àpats i programar diverses activitats al llarg del dia, delimitades en el temps. Entre les esmentades activitats l’exercici físic pot ser el nostre gran aliat.
La dieta pot col·ligar-se amb nosaltres per fer-nos-ho més fàcil. Concretament, és recomanable evitar begudes estimulants en l’última part del dia i sopars copiosos a la nit.
Una tercera arma és fugir després del vespre dels dispositius tipus tauletes o ‘smartphones’, ja que la seva utilització durant els minuts abans d’anar-se’n a dormir augmenta l’estat alerta i provoca uns patrons d’activitat cerebral anòmals durant el son.
També ajuda obrir bé les cortines i persianes perquè la llum del sol pugui crear el màxim possible l’interior de les nostres llars. I si tenim la sort de disposar de terrassa o pati, sortir fos contribuirà a proporcionar més informació al nostre sistema nerviós del que passa «a fora».
Finalment, és recomanable evitar l’empatx d’informació sobre el virus i el seu context, sobretot durant l’última part del dia o abans de dormir, ja que en cas contrari és probable que l’incorporem als nostres somnis.
Notícies relacionadesDiego Redolar Ripoll, professor de Neurociència i Vicedegà d’Investigació de la Facultat de Ciències de la Salut, UOC – Universitat Oberta de Catalunya
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
