¿Per què molts pacients es curen i els ancians, especialment, no?

És un dels dubtes que més ens assalta aquests dies. ¿Quines circumstàncies fan que algunes persones mostrin símptomes lleus davant del Covid-19, d’altres tinguin una malaltia greu però es recuperin, i d’altres perdin la vida? ¿Hi ha alguna explicació? La causa no és única i per entendre-ho és necessari analitzar la complexitat de la resposta immunitària davant el virus.

Més portes d’entrada amb diabetis i cardiopaties

Els virus són microorganismes molt dependents que, per poder dividir-se, necessiten envair una cèl·lula. Per entrar s’acoblen a un receptor de la superfície cel·lular que utilitzen com a cavall de Troia. En el cas del SARS-CoV-2, aquest receptor és l’enzim convertasa de l’angiotensina 2 (ACE2). Aquesta molècula és present, entre altres òrgans, a les cèl·lules del pulmó, el que explica els símptomes respiratoris del Covid-19.

Si el pacient pateix problemes cardiovasculars o diabetis, l’expressió d’aquesta molècula augmenta substancialment. I això implica que l’entrada del virus a la cèl·lula resulta bastant més fàcil. Per això aquests pacients formen part de la població més vulnerable en aquests moments.

Quan el virus irromp, el sistema immunitari no es queda ni de bon tros de braços plegats. En lloc d’això respon a través dels mecanismes de la immunitat innata o inespecífica, que compten amb múltiples components cel·lulars i humorals capaços de reaccionar en qüestió de minuts o d’hores.

Si la infecció persisteix –per exemple, perquè la càrrega viral és important–, llavors entra en marxa la immunitat específica, amb els limfòcits T CD8+ al capdavant. Tot i que en la majoria dels casos aquesta segona resposta és suficient per eliminar la infecció, en certs pacients, sobretot en els ancians, els limfòcits són derrotats.

Més memòria immunològica però menys repertori

¿Però per què? Cal tenir en compte que el sistema immunitari evoluciona amb l’edat. Els joves tenen menys cèl·lules memòria (conseqüència d’haver passat menys infeccions) però, en canvi, el repertori de cèl·lules amb capacitat de reconèixer antígens diferents i/o desconeguts és més gran.

En la gent gran passa just el contrari: abunden les cèl·lules memòria –inútils en el cas del SARS-CoV-2, ja que és un nou virus– i el seu repertori és molt més reduït, cosa que implica menys capacitat de resposta.

A més, l’envelliment comporta també inmunosenescència. Això vol dir que el sistema immunitari dels grans adquireix un estat d’activació latent però, paradoxalment, l’amplitud de la resposta a cada antigen és substancialment menor. Dit d’una altra manera, les seves defenses estan en alerta constant, però responen amb poca força. Això explica, entre altres coses, la menor capacitat de resposta al virus de la grip en la tercera edat. La inmunosenescència provoca, a més, una disminució de la vigilància antitumoral i un augment de processos autoimmunes.

Qui viu i qui mor

Comparant els paràmetres immunològics presents en els pacients que sobreviuen a la infecció i els que acaben morint, podem deduir algunes diferències importants. Un recent estudi realitzat en una pacient que va evolucionar positivament i a qui es va analitzar diàriament, va permetre evidenciar una molt vigorosa resposta immunitària davant el virus. En el seu cas, als 7 dies després de l’inici dels símptomes es van començar a detectar en sang tres tipus de cèl·lules per fer front al virus: cèl·lules T col·laboradores fol·liculars, especialitzades a cooperar amb els limfòcits B per a la producció d’anticossos; cèl·lules productores d’anticossos i cèl·lules T citotòxiques.

Aquestes dues últimes poblacions van assolir un pic els dies 8 i 9 després de l’inici dels símptomes, just abans que es produís l’alta hospitalària el dia 10. Tres setmanes després de la infecció, ja havien retornat a nivells basals. I en cap moment es van detectar nivells alterats de citocines proinflamatòries. En altres sèries de pacients es troben dades similars.

I en els pacients amb mal pronòstic passa just el contrari. Aquests solen tenir una important disminució en el nombre total de limfòcits (limfopènia, en termes mèdics), que passa sobretot a compte de les cèl·lules T CD8+, responsables de la resposta cel·lular específica davant el virus, que són els principals afectats per la minva.

A això se suma que, en els pacients més greus, la secreció de citocines proinflamatòries, en especial la interleucina-6 (IL-6), és molt elevada. La hiperproducció d’IL-6 té un efecte col·lateral indesitjat, ja que la cascada de citocines proinflamatòries causen mal en els teixits, desencadenant el que es coneix com a tempesta de citocines. Aquest fenomen causa patologies molt greus i se sospita que va ser el mecanisme pel qual més de cinquanta milions de persones van morir en 1917-18 durant la tristament recordada pandèmia de la grip espanyola, que provocava necrosi (mort cel·lular) pulmonar.

La tàctica de bloquejar la interleucina-6

Per afrontar el problema, entre les estratègies de tractament hi ha almenys dos assajos clínics en hospitals de Madrid (Ramón i Cajal i Gregorio Marañón) que exploren l’administració d’anticossos monoclonals que bloquegen directament l’IL-6 (Tocilizumab) o el receptor de l’IL-6 (Sarilumab), per comprovar el seu efecte positiu en la recuperació d’aquests pacients.

El que està clar és que per aconseguir l’eliminació del virus és necessari muntar una resposta immunitària poderosa i ben coordinada, típica dels individus joves i sense problemes d’immunodepressió. Les alteracions que comporta la inmunosenescència ocasionen no només una resposta menys vigorosa, sinó també incorrectament regulada. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Ignacio J. Molina Pineda de las Infantas, Catedràtic d’Immunologia, Centre d’Investigació Biomèdica, Universitat de Granada

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.