The Conversation
Banca espanyola: ¿preparada per al món post-Covid?
Antoni Garrido Torres, Universitat de BarcelonaA finals del 2019 el sistema bancari espanyol presentava la menor taxa de morositat dels últims 10 anys (4,8%). Els costos de reestructuració de plantilla d’algunes entitats i un menor ritme de creixement de les economies espanyola i europea van impedir que aquesta reducció es traduís en un increment dels beneficis del sector, que van acabar sent de 16.200 milions d’euros. És a dir, un 15% menys que a l’exercici anterior (Banc d’Espanya, Informe d’Estabilitat, primavera 2020). Malgrat tot, la rendibilitat del sistema bancari espanyol era superior a la mitjana de la Unió Europea.
La situació de partida
Obligats pels reguladors, els bancs espanyols presentaven a finals del 2019 majors i millors nivells de recursos propis que una dècada enrere. Gràcies a això, van superar folgadament els tests d’estrès realitzats per l’Autoritat Bancària Europea el 2018 per valorar-ne la resistència davant un possible empitjorament de la situació econòmica. I la banca espanyola els va superar malgrat que l’escenari macroeconòmic simulat (una caiguda acumulada del PIB del 2,7% en el període 2017-2020) era, a priori, certament advers.
Per imposició dels reguladors, els bancs espanyols mantenien també uns folgats nivells de liquiditat. No en va, des del 2015 s’han vist obligats a complir el coeficient de liquiditat, pel qual han de mantenir actius líquids per un import equivalent d’almenys el 100% de les seves obligacions a curt termini (30 dies).
Aquesta era la situació quan, a mitjans de març del 2020, la pandèmia va obligar el Govern espanyol a decretar l’estat d’emergència, cosa que va provocar una aturada gairebé total de l’activitat econòmica. Per les raons apuntades, la posició de partida de la banca ha sigut ara molt millor que en la crisi anterior, en la qual el sector bancari va ser, de fet, una part significativa del problema. A més, el BCE ha actuat amb celeritat, permetent a la banca espanyola guanyar temps per fer front a la situació.
Baixos tipus d’interès i rendibilitat bancària
La caiguda que registrarà l’economia espanyola el 2020 serà de tal magnitud que els problemes de la banca (més morositat, menys ingressos) acabaran sorgint amb força. De fet, no es pot descartar que un bon nombre d’entitats tanquin l’exercici registrant pèrdues.
La Covid-19 suposa, a més, el manteniment, durant més temps del previst, de la política monetària de baixos tipus d’interès, establerta pel BCE després de l’esclat de la crisi financera. L’esmentada política ha permès a les entitats bancàries:
Obtenir elevades plusvàlues en les seves carteres de renda fixa.
Augmentar els ingressos per comissions (a l’incentivar el transvasament de fons de l’estalvi cap als fons d’inversió).
Reduir doblement la morositat (a través de la recuperació de l’economia i la reducció dels costos financers a suportar pels prestataris).
No obstant, la seva continuïtat en el temps pressiona a la baixa la rendibilitat de les entitats, entre altres raons perquè no és fàcil traslladar als dipositants els tipus d’interès negatius que suporten per dipositar en el BCE els seus excedents de liquiditat.
Disrupció digital: l’estat de la qüestió
Arran del confinament els clients han adquirit competències en l’ús dels canals digitals (‘apps’, mòbil...). Això permetrà a les entitats intensificar la seva política de tancament de sucursals per estalviar costos.
En la mesura que augmenta l’ús de les xarxes en l’operativa bancària també augmenta la probabilitat de patir atacs cibernètics (i que aquests siguin greus). Per això, el sector bancari haurà de reforçar les infraestructures que permeten el treball en remot, i preparar plans de contingència que garanteixin el manteniment de l’activitat en condicions adverses.
La digitalització, unida als avenços en la robòtica, la intel·ligència artificial, el ‘big data’ i els canvis en les preferències dels consumidors, està facilitant a més l’entrada al sector de nous participants com les anomenades empreses fintech. Més àgils i menys regulats, presten ja gairebé tots els serveis de la banca tradicional (col·locació de l’estalvi, sistemes de pagament, assessorament financer i finançament); i ho fan a menor cost ja que no han de rendibilitzar les costoses estructures de personal i de xarxa que suporten els bancs tradicionals (David T. Llewellyn, 2018).
El desembarcament de les ‘tech’ en la banca
Igual com els bancs de la resta del món, les entitats espanyoles han hagut d’abraçar la disrupció digital i estan intentant dotar-se de l’estructura, les aplicacions i el personal necessaris per poder competir en aquest nou marc.
La situació podria complicar-se encara més si les grans empreses tecnològiques, les bigtech, acaben entrant en el sector financer. A diferència de les ‘fintech’, majoritàriament petites, poc conegudes i amb una estructura de capital molt palanquejada, aquestes últimes ho tenen tot –la tecnologia, el capital humà, els recursos financers i una marca coneguda– per poder jugar un paper actiu al món post-Covid. Tot i que també és veritat que, per poder exercir aquest paper, haurien d’acceptar sotmetre’s a una estricta regulació i supervisió per part dels organismes competents en la matèria (cosa que han rebutjat fins ara).
En definitiva, els bancs espanyols s’enfronten a reptes majúsculs i cal veure que tots aconsegueixin superar-los. Les decisions que prenguin tant les entitats com els reguladors determinaran quina serà l’estructura del sector bancari en un futur pròxim. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines
Notícies relacionadesAntoni Garrido Torres, catedràtic d’Economia Aplicada, Universitat de Barcelona
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’article original.
