Vacunació de la Covid-19: quines són les prioritats (i per què uns quants se les salten)

Óscar Zurriaga, Universitat de ValènciaSembla una simple punxada. Però està carregada de significats: esperança, recerca, logística, dosis, temors, ètica. La vacunació de la Covid-19 representa una fita en molts camps. I tots som conscients de les moltes coses que hi ha en joc.

Després del primer èxit, és a dir, desenvolupar diverses vacunes en un temps rècord, es planteja un altre gran repte: immunitzar una porció considerable de la població en un temps igualment rècord. Això posa a prova els recursos i l’organització de tots els sistemes sanitaris, però també els valors i prioritats d’una societat. Perquè no s’ha d’obviar que és impossible disposar de totes les dosis de vacuna necessàries i injectar-les a totes les persones alhora.

¿Com es prioritza?

Per respondre a aquesta pregunta primer cal analitzar per a què es vacuna. La finalitat principal de la vacunació és prevenir que les persones emmalalteixin. Però també ajuda a reduir la gravetat i mortalitat una vegada es contrau la malaltia. A més, immunitzant una part substancial de la població s’intenta controlar l’epidèmia.

Amb aquests objectius en ment, cal decidir com es distribueix aquest recurs limitat. I és necessari aplicar algun criteri, preferiblement basat en els coneixements tècnics i en l’ètica, per garantir un accés i una distribució justa i equitativa, sense desigualtats.

En això està basada l’estratègia de vacunació contra la Covid-19 establerta a Espanya. Se centra en un marc ètic que contempla els principis d’igualtat i dignitat de drets, necessitat, equitat, protecció a la discapacitat i al menor, benefici social i reciprocitat. També considera la participació, transparència i rendició de comptes, així com la importància de la informació i l’educació.

Sabent que, al principi, la disponibilitat de vacunes seria limitada i s’incrementaria progressivament, es van establir tres etapes. La primera es dirigeix a vacunar grups altament prioritaris. En la segona, la intenció és que puguin accedir-hi altres grups prioritaris. I en la tercera, completar la vacunació de la resta de grups de població.

Les primeres vacunacions

Per decidir qui forma aquests tres conjunts, es van valorar diferents grups de població (residents en centres de persones grans, personal sanitari i sociosanitari, població en diferents grups d’edat o situació de dependència, treballadors essencials, etc.). També es van aplicar criteris de risc (d’exposició, d’impacte social o econòmic negatiu, i de transmetre la infecció a d’altres). Fins i tot van tenir en compte la factibilitat (facilitat per identificar les persones d’un determinat grup) i l’acceptació o rebuig.

El resultat és que, per a la primera etapa, s’ha considerat com a altament prioritaris:

1. Residents en centres de persones grans i personal sanitari i sociosanitari que treballa en aquests centres i d’atenció a grans dependents.

2. Personal de primera línia en l’àmbit sanitari i sociosanitari.

3. Altre personal sanitari i sociosanitari.

4. Persones considerades com a grans dependents no institucionalitzades.

I aquí estem. Perquè l’etapa 1 no s’ha acabat encara, i l’escassetat de vacuna persisteix. En la segona actualització (del 21 de gener del 2021) s’ha concretat més l’estratègia, especificant quines persones concretes componen cada grup, inclòs el personal de l’àmbit sanitari i sociosanitari.

Igualment, s’ha avançat ja quin serà el següent grup que s’inclourà en la pròxima etapa: la població a partir de 80 anys. Queda per decidir qui seran els següents.

Prioritats i prioritzats

Si hi ha pautes i criteris establerts, ¿com és possible que estiguem assistint a aquests ‘salts de la cua’ (o «vacunes d’estraperlo», com diu Elvira Lindo)?

Són diversos els motius:

• En la primera versió de l’estratègia no es concretaven alguns conceptes. Dir, per exemple, «personal sanitari» és molt ampli. Tot i que l’ambigüitat s’ha anat corregint en les actualitzacions, encara persisteix un cert marge d’interpretació. Per exemple, no tots entenen de la mateixa manera això d’«en funció del risc d’exposició». El que és clar és que enlloc es parla d’alcaldes o consellers dins de la primera etapa.

• A cada territori és l’administració responsable la que s’ocupa de la implantació de l’estratègia. Tot i que és absolutament lògic i necessari, implica que s’incrementa la quantitat de possibles «interpretacions» dels aspectes no prou tancats.

• Hem vist que, a més de l’estratègia nacional, n’existeixen d’altres a més petita escala. Per exemple, la subsecretària del Ministeri de Defensa va dictar una instrucció amb criteris de priorització diferents dels ja esmentats. Aquests incloïen els contingents militars desplegats en diferents operacions, el personal sanitari i el personal d’unitats operatives –també la seva cadena de comandament– que tingués més risc de contagi en funció de les missions encomanades. Però no hi ha constància dels criteris utilitzats per a aquesta priorització. A més, que l’ambigüitat permet discrecionalitat a l’aplicar-la.

• La feliç sisena dosi dels vials de la vacuna de Pfizer-BioNTech ha sigut un altre element clau. Tot i que cada vial subministrat conté una quantitat que permetria administrar sis dosis, per desconeixement se n’han estat utilitzant oficialment cinc. Ara l’Agència Europea del Medicament (EMA) ha aclarit que pot utilitzar-se la sisena si es fa servir el material d’injecció adequat. Però durant un temps hem disposat de dosis addicionals, oficialment no contemplades, que, per desgràcia, s’han utilitzat en ocasions a conveniència, en absència d’un protocol que estandarditzés l’ús d’aquestes dosis.

• Després hi ha la picaresca, l’‘estraperlo’ esmentat. Desgraciadament, i malgrat totes les consideracions ètiques i de solidaritat que es facin, sembla que sempre hi haurà qui les interpretarà a favor seu i no al de la col·lectivitat. I amb escassa assumpció de responsabilitats.

Transparència i control

Lamentablement aquests episodis acaben posant en qüestió tota l’estratègia de vacunació. I especialment els criteris de priorització, que tan costosament s’han consensuat. La transparència i el control són la millor opció, ja que, afortunadament, es disposa d’informació de tot el procés. I millor és que es parli de prioritats i no de «prioritzats».

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Óscar Zurriaga, professor titular. Dept. de Medicina Preventiva i Salut Pública (UV). Serv. Estudis Epidemiològics i Estadístics Sanitaris. (Generalitat Valenciana). U. Mixta Recerca Malalties Rares (UV-FISABIO). CIBER Epidemiologia i Salut Pública, Universitat de València

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’article original.