‘The Mandalorian’, ‘Star Wars’ o la història d’una paternitat recobrada

Emilio Sáenz-Francés, Universitat Pontifícia ComillasDeia Yeats que la vida és una preparació per a una cosa que no passa mai. La citació val per a l’espera sempre infructuosa d’una nova pel·lícula de ‘Star Wars’ que no decebi. ‘The Mandalorian’ s’ha convertit en la taula de salvació per a una franquícia esgotada fa temps.

La sèrie potser no és revolucionària, però suposa portar a l’univers de George Lucas estils coneguts però que són un alè d’aire fresc. El llenguatge és diferent, més pocavergonya que l’exhibició de bonisme de les últimes pel·lícules. La sèrie abandona el fulletó per abraçar l’estela de Kurosawa, o dels grans clàssics del western.

Una de les coses més interessants de The Mandalorian és que dona una alternativa creïble i positiva al que fins ara era un retrat bastant fosc de la paternitat a les pel·lícules de Star Wars.

Pensem en això: La trilogia original és la història d’un orfe, Luke Skywalker, que descobreix que el pitjor malvat de la galàxia, Darth Vader, és en realitat el seu pare. Per completar el seu destí, Luke haurà de matar el pare. És cert que ‘El retorn del Jedi’ culmina amb la gloriosa redempció de Darth Vader, però deixa el seu fill embargat per la pena, víctima d’una profunda ferida. Luke és en efecte un personatge tràgic.

La mítica trilogia original, sense les ambicions pseudoreligioses o de poesia pueril de les seves successores, abordava un tema comú en la literatura o el cine des de Hamlet fins a la meravellosa Caràcter del neerlandès Mike van Diem. No menys important, plantejava traumes patològicament recurrents en el cine de Disney o en el del gran amic i aliat de Lucas: Steven Spielberg.

Però és que la segona trilogia (les anomenades ‘preqüeles’) porta el tema de les relacions familiars complexes a un nou nivell de desastre. No només hem de suportar un nen que no sap actuar, sinó assumir que Anakin Skywalker –cridat a convertir-se en Darth Vader– «no té pare», perquè va ser concebut sense participació d’un home. Lucas, en definitiva, introdueix aquí un element messiànic que, de segur, va fer en el seu moment les delícies d’algun psicoanalista.

Nens presos als pares

Després d’abandonar la seva mare per convertir-se en jedi, Anakin només tornarà al planeta que el va veure néixer anys després per rescatar la seva progenitora in extremis d’uns malfactors, i veure-la morir als seus braços. Diu poc de l’ordre dels jedi que el seu modus operandi sigui prendre, en la més tendra infància, nens dels seus pares per entrenar-los en una monumental boarding school, on hauran de renunciar per sempre a l’amor, amb l’objecte d’un servei sacerdotal postmodern molt llunyà de l’esperit lleuger de les primeres pel·lícules. A l’última cinta d’aquesta sèrie, després d’una sèrie de decisions bastant censurables, Anakin, entregat ja al Costat Fosc, apuntarà maneres com el pitjor pare de la galàxia.

L’última i recent tercera trilogia ens presenta nous personatges marcats també per unes relacions parternofilials rocambolesques. Sabem que Rey, la protagonista, va ser cruelment abandonada de nena en un dels planetes més inhòspits de la galàxia. Les tres pel·lícules donen voltes sobre el seu possible origen, sense que els guionistes es posin d’acord, per oferir-nos un desenllaç improbable: Rey és ni més ni menys que la insospitada neta de l’‘über’-malvat de la saga, l’emperador Palpatine. Per la seva banda, el dolent quotidià del moment, Kylo Ren, assassina a sang freda el seu pare, l’entranyable Han Solo, en la primera entrega de la sèrie, i està a prop de fer el mateix amb la seva mare a la segona.

Pares que odien els seus fills, parricides...

Pares que odien els seus fills, abandonament o parricidi són alguns dels temes constants de pel·lícules pensades per ser disfrutades en família. I aquí apareix, quan havíem perdut ja tota esperança, The Mandalorian. Més enllà de l’estil de spaghetti western, amb tocs de cine bèl·lic o de gàngsters, l’atractiu de la sèrie ve pel relat creïble del vincle que es forja entre el protagonista, Mando, i el ‘nen’.

Contemplem en una deliciosa subtrama com el protagonista de la sèrie aprèn l’ofici de ser pare. És el que dona sentit a tot l’argument, apuntalat amb peripècies amb què ens podem identificar, i multitud de petits i gloriosos detalls: La petita bola dels comandaments de la nau de Mando amb què s’encapritxa el nen, i que Mando –només de mala gana i resignat– li acaba entregant, o la intensitat amb què Mando viu els primers passos del nen amb la Força, que recorda l’ansietat de ser testimonis dels primers passos, nedar, caminar en bici...

No és casual que només en dues ocasions hàgim vist la cara del protagonista, sempre coberta per un casc. És una cosa que potencia la nostra capacitat per a l’empatia. Mando, en cert sentit, podria ser qualsevol. I fins i tot amb aquest casc, percebem els moments de fàstic i resignació, davant un nen que moltes vegades es porta malament i és capritxós. Mando comet errors, com tots els pares primerencs, i moltes vegades simplement està perdut, però intenta millorar –aprèn– i s’esmena. En moltes ocasions, el protagonista acusa el cansament i percebem els dubtes i incerteses que tot pare sent després d’una jornada esgotadora. Davant l’apassionant enigma que és un nen, Mando se sacrifica, i està disposat fins i tot a abandonar un estil de vida cruel pel nen. Hi ha en tot això molta part de Camí de perdició, de Sam Mendes; d’Un món perfecte, d’Eastwood, o de l’apocalíptica La Carretera, de John Hillcoat.

El final de la segona temporada de la sèrie apunta nous temes. Potser el de la paternitat ja s’ha esgotat. Seria una llàstima. I hi ha el perill que tot descarrili per tornar a una grandiloqüència esgotada, nodrida de referències gastades a les fites més tocats de les pel·lícules. Tant de bo no sigui el cas.

The Mandalorian no és, en efecte, revolucionària, però sens dubte, per als que viuen amb passió el fet de ser pares,i no són aliens a l’univers Star Wars, suposa una experiència deliciosa. En aquells moments de pau tensa, quan tot a casa està en calma... Aparentment. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Emilio Sáenz-Francés, director del Departament de Relacions Internacionals, Universitat Pontifícia Comillas

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’article original.