L’impacte real de les mutacions
SARS-CoV-2: el problema de les variants i el conte del pastor mentider
El pertinaç pregó sobre la devastació que produirà cada variant sense que, com és previsible, es tradueixi en fets reals, determina que ja no es doni credibilitat
Malgrat que la pandèmia està evolucionant positivament i la campanya de vacunació fa presagiar que els foscos temps viscuts no tornaran, continuem immersos en una allau de profecies apocalíptiques a compte de les variants i els seus suposats efectes devastadors.
No tinc clar si posar una mica de llum des d’un prisma científic sobre aquest tema és una batalla perduda. No obstant, és important posar al seu lloc el possible impacte de les variants i ressaltar que, més enllà de l’abast que puguin tenir, el mal que s’està fent al sector sanitari pot ser irreparable.
Que els virus canvien i generen variants és un fet conegut. Afortunadament, els coronavirus tenen una capacitat de mutació molt limitada però, malgrat això, es continua dramatitzant pertinaçment amb les variants. Aquestes anàlisis cometen tres errors o oblits molt grollers:
Obviar el caràcter policlonal de la resposta immunitària.
Considerar els anticossos com a eix central de la resposta immunitària.
Oblidar que les variants han de ser viables.
El sistema immunitari no reconeix un virus, en aquest cas el SARS-CoV-2. Reconeix independentment molts petits fragments d’ell (epítops). Això implica que un virus no genera una resposta immunitària, sinó que genera moltes respostes paral·leles que ataquen el virus per diferents fronts.
Per això, i tot i que canviï algun epítop, això només afecta alguna d’aquestes respostes paral·leles: la resta es mantenen actives. És a dir, tot i que el virus protegeixi algun flanc (mutació) en segueixen molts d’oberts contra els quals el sistema immunitari continuarà centrant el seu atac.
La resposta immunitària és dinàmica i s’adapta als canvis de virus. Els anticossos només són uns projectils que utilitza el sistema immunitari, però els dirigeixen els limfòcits T CD4+ (també anomenats cooperadors o col·laboradors, per la tasca que exerceixen). Això vol dir que, si hi ha canvis en el virus, la resposta immunitària es pot reconduir.
Les cèl·lules T CD4+ reconeixen epítops en el virus i els guarden a la memòria. Només a la proteïna S han sigut identificats 23 epítops de T CD4+. És a dir, perquè el virus deixi de ser reconegut per aquests limfòcits haurien de canviar aquests 23 epítops (uns 300 aminoàcids dels prop de 1.300 que componen la proteïna S).
Les cèl·lules B, productores d’anticossos, rastregen la superfície del virus buscant el punt davant el qual pot produir anticossos, però no tenen capacitat per produir-los per si mateixes. Només ho fan si les T CD4+ activades per algun d’aquests 23 epítops (superficials o interns) els autoritzen per a això.
En altres paraules, les B són les artilleres, però no tenen capacitat per reconèixer l’enemic, per la qual cosa només ho fan si ho autoritzen les T CD4+. Aquestes són els oficials (hi hauria línies 23 de diferents) amb capacitat de reconèixer l’invasor. L’atacant pot canviar algunes coses del seu aspecte però, o les canvia totes o seguirà sent reconegut i atacat, perquè les T CD4+ reconeixeran alguns dels 23 punts que es mantenen intactes i reclutaran les B, capaces de produir anticossos davant l’epítop o flanc canviat.
Això pot fer la resposta una mica més lenta, però molt més ràpida que si no coneguéssim l’enemic. Per això es parla d’una relativa pèrdua d’eficiència de vacunes, però mai de fer-les ineficaces.
Les variants han de ser viables
L’error més groller consisteix a obviar l’abast que aquests canvis poden tenir en la viabilitat del virus. La infecció de les nostres cèl·lules per SARS-CoV-2 es basa en la complementarietat de la proteïna S amb ACE2. La proteïna S actua com una clau que obre la cèl·lula pel seu pany (ACE2).
Quan fem una còpia d’una clau i no ajusta bé, llimem les dents i anem millorant la seva complementarietat amb el pany. Però aquests canvis han de ser limitats, perquè si en fem massa la clau perd complementarietat i resulta inservible. El mateix passa amb el virus. Poden produir-se canvis en S, però per escapar-se de la resposta immunitària necessitaria tants canvis que perdria la complementarietat amb ACE2 i, per tant, la seva viabilitat.
El tema de les variants i l’evolució del SARS-CoV-2 s’està abordant amb massa lleugeresa, cosa que pot produir un mal irreparable al sector sanitari. El persistent pregó apocalíptic sobre cada variant fa que, per a gran part de la població, aquests anuncis ja siguin motiu de facècia i mancats de credibilitat.
Aquesta situació ens recorda la faula d’El pastor mentider de Esop*, que explica la història d’un pastor que, per burlar-se de la resta, avisava contínuament de la imminent arribada d’un llop sense que això fos cert. El resultat va ser que, quan de veritat va arribar el depredador, ningú el va creure i es van perdre els ramats.
Amb les variants està passant exactament el mateix. El pertinaç pregó sobre la devastació que produirà cada variant sense que, com és previsible, es tradueixi en fets reals, determina que ja no es doni credibilitat a aquestes proclames.
En termes d’audiència aquesta estratègia ha sigut un èxit, però la pèrdua de credibilitat pot ser irremeiable. El col·lectiu sanitari no pot estar representat per showmen i nouvinguts aficionats a aquest tipus d’afirmacions sense que ningú hi posi límit. En el cas de la Covid-19 no serà un problema real, però aquesta imatge quedarà a la retina de la població. Per fer front a altres perills sanitaris caldrà haver de lidiar, a més, amb la incredulitat de la gent.
Correcció: En una primera versió d’aquest article es feia referència erròniament al conte de «Pere i el llop». Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines
Notícies relacionades
Rafael Toledo Navarro, Catedràtic de Parasitologia, Universitat de València
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.
